Pau Lozano

Atrevim-nos a lluitar, atrevim-nos a guanyar!

2011-06-12T14:05:00.000-07:00

Els propers dies venen a la Seu, dins el marc de la Trobada d’Empresaris del Pirineu, alguns dels grans poderosos de l’empresariat català i espanyol, acompanyats dels polítics de torn, amb l’objectiu de convèncer a la resta de petits i mitjans empresaris, sobre l’anàlisi de la situació actual de la crisi i les sortides que els poden beneficiar més. Entre les seves propostes segur que es repetiran paraules com “internacionalització”, “infraestructures”, “competitivitat”, “contenció despesa”, “moderació salaris”.

I és que no proposen res de nou, són els mateixos que han provocat la crisi, són els que un govern suposadament d’esquerres ha hagut de rescatar privatitzant tot l’esforç de les classes treballadores. Són els mateixos que imposen les seves retallades en sanitat, educació i pensions, no hi ha diners diuen?

Per a salvar-los a ells sí que n’hi ha hagut, ho necessitaven més que nosaltres? El que ells volen es esmicolar els drets socials per tal de fer-hi negoci amb els seus fons de pensions privats, els seus hospitals privats i les seves escoles privades!
Ara vindran a la Seu i exigiran bones infraestructures com l’Aeroport que desprès que el govern de la suposada esquerra el projectés, el nou govern, igual de titella ja ha avançat que no paralitzarà, tot i que costi 1.260.000 euros. Exigiran augmentar la competitivitat, o en paraules entenedores noves retallades de drets dels treballadors, sembla que no en tinguin prou amb la reforma laboral i la reforma de pensions que un altre dels seus governs titelles, en aquest cas el de Madrid ha fet. També parlaran d’internacionalitzar els negocis, amb això han portat un gran expert, el president de d’una de les organitzacions de crims internacionals més amb més saquejos al currículum: Repsol YPF.

I és que ells, són una minoria, preocupada només per a tenir més i més, actitud imprescindible dins el sistema capitalista, i actitud que ens ha portat a una crisi, actitud que necessàriament ens hi havia de portar donat el caràcter finit del planeta i de la riquesa. Una crisi que ara ens volen fer pagar a totes les que no l’hem provocat. A totes menys a ells que l’han provocat. I és que ells, ni porten els fills a l’escola pública, ni són usuaris de la sanitat pública (excepte en els casos de malalties greus on la privada se’n renta les mans) i molt menys confien en el pla de pensions públic.

El capitalisme ens torna a demostrar que no funciona, ha sortit de cada crisi amb canvis que permetien un increment de l’especulació i del diner ràpid en diversos sectors. Ara vol tornar a fer el mateix, destrossant l’estat del benestar i els drets dels treballadors, creant nous negocis en l’educació, la sanitat i les pensions. Però quan l’expansió d’aquests nous negocis s’acabi, tornarà a entrar en crisi. Llavors, que serà el següent que ens robaran?

Alhora el sindicalisme groc de CCOO i UGT, i les suposades esquerres de PSC, ICV i ERC s’han demostrat incapaces de plantar cara a les grans elits capitalistes. Amb el seu possibilisme, només encaminat a aconseguir quotes de poder i petites reformes sense anar a la rel del problema, han desmobilitzat al poble i ens han portat a un atzucac sense sortida. Aquesta suposada esquerra ha acabant fent ells polítiques neoliberals, s’ha acabat prostituint al capitalisme per a mantenir la seva cadira i el seu cotxe oficial, i no li ha importat fer reformes laborals, del sistema de pensions, etc. Tampoc li ha importat “netejar” els carrers de protestes, tot i que ara demanin dimissions, com va passar amb el moviment estudiantil. I un cop més, com s’ha demostrat al llarg de la història, davant una dreta real i una suposada esquerra que fa el paper de la dreta, la població opta per la versió original.

Ara, desprès de 30 anys de renúncies i rendicions, i totalment des legitimats els veurem intentar fer un rentat de cara, recuperant part del discurs d’esquerres per a reconduir la indignació cap a la via possibilista i reformista que els garanteix la menjadora però que a nosaltres ja sabem on ens porta: a la submissió als mercats i als poderosos.

Ara ens toca a nosaltres, als del carrer, a les treballadores, a les indignades de les places, als joves, als pirinencs. Ara ens toca a nosaltres, els que anem a l’hospital on han tancat el quiròfan, als que ens en lloc de classe a l’estiu tenim sauna als barracons del institut i al hivern tenim nevera. Ara ens toca als que portàvem el fill a l’escola rural que han tancat, als que han rebaixat el sou per a salvar el banc que ens fa pagar l’hipoteca. Ara ens toca a totes aquelles que sofrim aquest sistema injust, fet a mesura dels rics i poderosos, ara és el nostre moment. Hem de transformar la nostra indignació en organització i en lluita.

El gran Joan Fuster ja va escriure: tota política que no fem nosaltres, serà feta en contra nosaltres.

Canviar el sistema és possible i necessària, no ho farem ràpidament ni espontàniament. A través de la organització constant, creant espais democràtics de base, creant un teixit participatiu popular i mantenint la coherència és com podrem bastir la unitat popular, com a projecte que des de l’Alt Urgell i des dels Països Catalans ens vehiculi cap a el canvi i l’alliberament.

Empresaris i polítics es trobaran aquest cap de setmana i els que facin falta per a trobar sortides a la crisi que els afavoreixin a ells, nosaltres també hem de fer-ho. Ells lluiten i lluitaran per a defensar els seus privilegis i interessos, nosaltres continuarem agenollats pagant els seus luxes?

Atrevim-nos a lluitar, atrevim-nos a guanyar!

S'ha acabat la impunitat

2011-01-23T14:38:00.000-08:00

El proper divendres 28 de gener, el govern aprova una reforma del sistema de pensions que augmenta l’edat de jubilació i el temps mínim de cotització. La mesura provocarà una reducció de la pensió del 25% de mitjana, això si havent pagat el mateix. La justificació és simple si vivim més hem de treballar més. Simple i demagògica per no dir mentidera. El sistema de pensions es paga a partir de la població que treballa en aquell moment, amb un 20% d’atur el problema és que ens falten treballadors o feina? La intenció és com sempre el que compta, tenir més excedent econòmic i poder invertir en borsa per una banda, i fomentar els plans d’estalvi privats per l’altre. L’interessat és el de sempre. També son els de sempre els titelles i les seves bandes sonores que ens intenten fer comprensible i lògic el que no ho és.

Ara però “s’ha acabat la impunitat”. Aquest és el titular més repetit pels diaris electrònics, el contundent anunci va acompanyat de la segona part més clarificadora “als que ocupen propietats privades”, i ha sortit de la boca del conseller d’interior que assumia ja el càrrec dient que netejaria Barcelona dels que ell anomena anti-sistemes.

Aquesta és la seva prioritat en un sistema on la corrupció política és la tònica general i on fa tan sols uns dies ell mateix maniobrava descaradament per intentar desvincular CDC del cas Palau. En aquest cas, eradicar la impunitat dels corruptes no deu ser una prioritat per a ell, no fos que passés dels àtics de la comissaria de les corts a les cel•les del subterrani.

Fent memòria tampoc va ser una prioritat per a ell afavorir el dret a l’habitatge mentre va ser Conseller d’Obres Públiques. Just abans de plegar afirmava que “No se puede hablar de burbuja inmobiliaria peró los precios están subiendo de una manera excesiva”. El mèrit no és la negació de la bombolla immobiliària, ni la petita pujada de que parlava que era de més d’un 60%, el mèrit és multiplica si tenim en compte que ho va aconseguir en tan sols tres anys de mandat. Serà una prioritat la impunitat dels responsables de la bombolla immobiliària que va fer que els pisos arribessin a preus impossibles i van provocar que ara s’hagin de destinar recursos públics a solucionar els efectes del desinflament de la bombolla? I la impunitat als que van veure el seu patrimoni multiplicat amb aquesta bombolla?

I ja reflexionant sobre el concepte d’impunitat, la pregunta que em faig aquests dies és: quedarà impune el PSOE que arribava al govern amb la promesa de no retallar drets i ara no para? Quedarà impune el silenci de CCOO i UGT a canvi de subvencions? Quedaran impunes els mitjans que menteixen i intoxiquen? Quedaran impunes els culpables i responsables d’aquest sistema anti-persones?

De nosaltres depèn, el 27 i sempre, ens veiem als carrers!

Remuntem el vol?

2010-05-31T05:32:00.000-07:00

Remuntem el vol?

Aquesta és la pregunta que dijous i divendres es faran les classes dirigents d’aquest país, assessorades com sempre per personalitats de la metròpoli. La pregunta correcta hauria de ser COM remuntem el vol. Però ells això ja ho han decidit, no obstant el que ara busquen trobar és que canvien ara perquè no canviï res demà. En altres paraules com salven el sistema polític, els bancs i els grans especuladors perquè puguin continuar fent el mateix que han fet fins ara.

El poder econòmic amb la seva especulació ha creat l’actual crisi, però a més durant anys s’ha enriquit amb l’especulació mentre feia pagar preus abusius per l’habitatge per exemple fent que la veritable crisi l’arrosseguem d’anys endarrere. El capital és el que ha traslladat la producció a altres zones on els treballadors tenen menys drets per a augmentar el benefici. Com pot ser que ara en Rossell, Fornesa, Sumarroca, Adell entre altres representants d’aquest capital ara ens vulguin fer pagar els plats trencats que el seu sistema ha provocat?

Els partits polítics estan venuts i sotmesos al capital i els poders econòmics. Han deixat via lliure a aquests per especular al seu gust a canvi de favors, com poden ara plantar-li cara?

Les cúpules sindicals, amb Toxo i Cándido al capdavant, han anat traint i desmobilitzant els treballadors als últims anys, acceptant a canvi de subvencions i cadires de poder les successives retallades socials, salarials i laborals. Com poden ara pretendre defensar els treballadors?

I sobretot, com tenen tots ells junts la poca vergonya, la cara dura i el cinisme de dir que són els treballadors i treballadores els que s’han d’ajustar el cinturó?
De dir que es congelin les pensions mentre ells es jubilen amb milers d’euros?
De dir que és la sanitat i l’educació on s’han de retallar costs mentre van a la clínica privada i porten els fills a col•legis pijos?

Tots ells són culpables i còmplices de la crisi, l’atur i la precarietat actual. I venen aquest dijous a la Seu a representar una funció més d’aquest circ que pretén legitimar les retallades. Venen fer veure que discuteixen, a pensar què canvien perquè no canviï res, però sobretot perquè ells continuïn estant allà.

Davant aquesta pantomima, s’ha convocat una concentració de rebuig, a les 20h a davant de Sant Domènech, abans que les classes dirigents deixin de “discutir-se” i vagin al seu particular sopar de “dieta laboral” al Castell, una mostra més de la seva manera de fer: a la tarda parlar de crisi, retallades i responsabilitat, a la nit sopar de luxe.

El primer canvi necessari l’hem d’impulsar tots i totes, i és fer-los marxar a tots ells culpables directes o còmplices de la situació que patim, així com de les retallades i reformes laborals que preparen als seus luxosos dinars. Que agafin el vol i marxin ben lluny!

Reforma de pensions i laboral. Sortida a la crisi?

2010-02-15T10:18:00.000-08:00

Aquest començament d’any ens hem trobat amb una terrible xifra d’atur del 20%, un de cada 5 treballadors està sense feina. 1.331.500 persones a l’atur als Països Catalans. Aquesta xifra és encara més terrible, més crua si ens referim a l’atur juvenil, 20 punts per sobre de la mitja, on gairebé un de cada dos joves es troba a l’atur.

Abans de començar, cal recordar que els mitjans, polítics i sindicats al servei dels grans empresaris i la patronal menteixen quan ens volen fer creure que la crisi i l’atur són una desgràcia natural, com un terratrèmol o un huracà, que hem de sofrir. Res més lluny de la realitat, són ells mateixos els que durant els últims 30 anys han anat pactant reformes, amb les que han anat retallant drets i conquestes socials aconseguides amb anys de lluites i sofriment, són ells els culpables de la precarietat que patim els treballadores i treballadores, i amb més crueltat el jovent.

A més aquest nou curs ve marcat també per la presidència de l’imperi espanyol d’una Unió Europea en crisi, que sotmesa al dictat de les grans multinacionals exigeix a l’Estat Espanyol un lideratge a la sortida de la crisi capitalista. Així al mateix temps que ha assumit la presidència, el govern del senyor Zapatero, completament agenollat ja als interessos de la patronal espanyola ha presentat una reforma laboral i una reforma del sistema de pensions. Unes noves reformes destinades a empobrir encara més als treballadors, amb l’objectiu de fer pagar la crisi a les classes populars. Tot amb l’objectiu que com sempre, els rics puguin continuar enriquint-se.

Per una banda pretén augmentar l’edat de jubilació, de manera que ens calgui treballar encara més per una misèria de pensió que no arriba als 700 euros de mitjana. Mentrestant això sí, permet que Francisco González, president del Consell d’Administració del BBVA, es jubili amb una modesta pensió de 85 milions d’euros anuals. Govern socialista i obrer?

Per altra banda el senyor Zapatero pretén destruir els pocs drets laborals que queden, submergint a les classes populars cada cop més a la misèria. Així ara ens trobem davant la reforma laboral anhelada per la patronal, que la vol dur a terme ara que patim la crisi que el seu sistema ha provocat. Una reforma que ha de millorar la competitivitat, a l’espanyola: abaratint l’acomiadament dels treballadors; permetent la reducció de la jornada laboral quan l’empresa vulgui (reduint així el salari i impossibilitant tenir estabilitat); fomentant el treball parcial i potenciant per tant la necessitat del pluritreball; reimpulsant les ETT (Empreses de Treball Temporal) de manera que els treballadors ja no entrin dins els convenis col•lectius de les empreses on treballen, etc.

A més als joves, la franja més precària i inestable, encara se’ns vol submergir més en la precarietat amb la nova modalitat de “contractes de formació” que provocaran que els joves, pel sol fet de ser-ho, cobrin menys, no cotitzin (i per tant no tinguin atur) i puguin ser acomiadats lliurement.

Un cop més la patronal i els governs s’escuden en la crisi per plantejar mesures que suposadament han de crear treball i que l’únic que aconseguiran és desestructurar encara més el mercat laboral, fent avançar la precarietat i la inestabilitat encara més. Unes noves condicions que obligaran encara més als treballadors, especialment als joves, a ser dòcils, a no protestar, a llepar el cul a l’amo si volen la renovació, si volen treballar.

Un cop més els suposats sindicats de CCOO i UGT es disposen a representar una funció d’aquest circ malvat amb la patronal i el govern com a actors principals. Hem de tenir clar el paper que han jugat en reformes prèvies i el que jugaran en aquesta reforma. El paper de frenar la consciència popular, d’aïllar i criminalitzar les protestes, d’impedir l’organització obrera i de legitimar la reforma.

Així les classes populars, les dones, els immigrants i els joves hem de tenir clar el nostre paper. Només organitzant-nos podrem defensar els nostres drets. Exigint i guanyant el dret a decidir sense acceptar imposicions ni espanyoles ni de la patronal. Només exercint el dret a decidir sobre l’economia als Països Catalans, podrem avançar cap a una veritable sortida de la crisi que la majoria ja fa molts anys que patim, el capitalisme.

Neix l'Assemblea de Joves de Gironella !

2010-01-11T08:51:00.000-08:00

Manifest de presentació:

Els joves ens hem trobat amb una societat envellida, cansada i sense il•lusió, que es fonamenta en l'individualisme i la por. L'individualisme i la por, dues característiques imposades per un Estat espanyol, capitalista i patriarcal, que els joves mai hem acceptat. Un Estat que es sustenta en una constitució hereva del franquisme que nosaltres mai no hem votat, que es fonamenta en un sistema capitalista que ens explota dia a dia, que resumeix la nostra vida al mot precarietat sense el nostre permís. Els joves ens hem trobat amb un sistema polític construït per una classe política corrupta, que tan sols es preocupa a fer favors als rics i a guanyar eleccions. Un sistema que any rere any augmenta les desigualtats, avança cap a una catàstrofe mediambiental, cap a la conculcació de drets polítics i civils. Aquesta és l'herència amb què els joves ens hem trobat, herència que des dels mitjans de comunicació ens volen vendre com la única societat viable i possible.
Nosaltres, els joves, no acceptem ni acceptarem mai un sistema que té per únic objectiu robar la riquesa de la majoria i concentrar-la en una minoria. Mai acceptarem que se'ns digui què podem o no podem fer amb el nostre cos. Mai acceptarem que ens imposin per la força res. Ni un imperi espanyol opressor del poble català, ni un sistema capitalista que converteix en fum els nostres somnis, ni un sistema patriarcal que ens vol toros masclistes i barbies submises dins aquest ramat del què hem decidit no formar part.

Gironella, la perla del Llobregat, abans una vila viva i combativa, ha perdut de mica en mica aquest esperit reivindicatiu que havia tingut en el seu temps. Una societat que s'ha adormit a poc a poc en la letargia del conformisme i que ha perdut molt de dinamisme social. El jovent del poble no se n'escapa pas. La manca d'espais on projectar les seves inquietuds i el seu oci ha desembocat en uns joves apagats, desorganitzats, extremament distanciats de la presa de decisions que els afecten. Gironella, com tants altres pobles, viles i ciutats dels Països Catalans, ha estat víctima d'un procés generalitzat d'especulació immobiliària, les principals víctimes del qual som els joves, condemnats a la precarietat i a no poder accedir a un habitatge digne. A més, en una comarca com el Berguedà cal sumar-hi la dificultat de trobar feina, fet pel qual molts gironellencs han de desplaçar-se fora de la comarca per tal de poder treballar.
Tanmateix, i com deia Martí i Pol, la remor persisteix.

És per aquest motiu que s'ha decidit organitzar una assemblea de joves a Gironella. Tenim clar que l'única manera de poder anar contracorrent i avançar és d'unir-nos i d'organitzar-nos: d'altra banda, els nostres esforços seran en va. La construcció d'una alternativa juvenil és una qüestió urgent, perquè és vital canviar la cara de Gironella, i la lluita al carrer és la lluita del jovent. Perquè és vital un espai que posi en contacte els joves de Gironella i realitzi les seves inquietuds socials i polítiques. Creiem que és imprescindible una Assemblea de Joves que plasmi aquest inconformisme en un projecte radical, radical en el sentit etimològic de la paraula: arrel. Perquè no ens serveixen els pedaços a un sistema basat en l’explotació i l’opressió d’uns sobre els altres. Només arribant a l'arrel injusta del sistema acabarem superant-lo. Només d'aquesta manera farem de Gironella la vila que volem que sigui, sols així farem dels Països Catalans un poble lliure i solidari.

Per conèixer la societat que ens envolta, però, hem de partir d'un punt de vista global que ens permeti entendre el perquè de les injustícies que ens envolten. Així no podem obviar la fase terminal del capitalisme en què ens trobem. Aquest sempre ha sortit de les seves crisis augmentant la repressió i les desigualtats, sempre n'ha sortit amb guerres imperialistes i amb una major destrucció de les reserves naturals. Així els joves estem convençuts que la superació del capitalisme és la única manera d'avançar cap a una societat justa i democràtica. Perquè el nostre objectiu és aconseguir una societat sense classes, sense explotats ni explotadors, per això som socialistes. Perquè volem una societat justa formada per pobles lliures i solidaris entre ells, perquè per a això és imprescindible acabar amb l'opressió d'uns pobles sobre uns altres, per això som independentistes. Perquè volem una societat de persones lliures, per això és imprescindible acabar amb el conjunt de valors reaccionaris que ens limiten la nostra vida, que ens imposen uns rols, creen relacions de poder i exclusió per raó de gènere o opció sexual, per això volem acabar amb el sistema patriarcal. La nostra perspectiva global ens fa ser part del projecte polític de l'Esquerra Independentista catalana, que estratègicament lluita per aquests objectius als Països Catalans, és per tot això que els joves apostem radicalment per la Independència, el Socialisme i la destrucció del patriarcat a Gironella, als Països Catalans i al món.

L'enyorat Joan Fuster afirmava amb tota la raó del món que "la política, o la fas o te la fan", fem-la doncs i prenguem els carrers.

Assemblea de Joves de Gironella
9 de Gener de 2010

www.ajgironella.ppcc.cat

Cap a on van els nostres enemics o cap a on anem nosaltres?

2009-09-15T13:30:00.000-07:00

Després de l’11 de Setembre, després del referèndum d’Arenys, després de veure com l’independentisme està cada cop més arrelat i és a la vegada més transversal, em venen algunes reflexions al cap que vull compartir vers l’Esquerra Independentista i el moment actual al Principat. Venim d’uns anys de renúncies i de silencis, d’uns anys en que els polítics dels partits en tenien prou en autodefinir-se com a “independentistes” o “catalanistes” per a continuar mantenint-se al poder i estar legitimats per una massa social que en menor o major mesura rebutja l’Estat Espanyol com a propi.

Ha estat també un temps de silenci en que les activitats i lluites de l’Esquerra Independentista i les classes populars han estat emmordassades pels mitjans de comunicació del poder. Tan sols hem aconseguit superar aquesta barrera en comptades ocasions; com en el cas de les fotos del rei, el cas del Franki o les mobilitzacions estudiantils. En aquestes ocasions hem aconseguit superar el cercle mediàtic gràcies a la desobediència a les lleis de l’Estat en els dos primers casos, i gràcies a les formes de lluita basades en la confrontació i en la combativitat en el tercer. Hi ha hagut però algunes altres ocasions en que també hem aconseguit superar el filtre mediàtic del poder, i aquesta ha estat en la lluita institucional i l’avanç de les CUP a les últimes municipals. I veiem aquí dos exemples contraris i oposats de perquè hem esquivat el filtre mediàtic, en el primer per la gran capacitat que té l’Esquerra Independentista de solidaritzar-se, de plantar cara, d’actuar amb coherència i en ocasions de desbordar el silenci mediàtic imposat. En la segona, i tot i que l’ascens de regidors vingui produït pel treball de base que fan totes les organitzacions i col•lectius afins a l’Esquerra Independentista, han estat els mitjans del poder els que han volgut centrar únicament el triomf en la vessant institucional i donant-li una importància mediàtica que en cap cas es pot equiparar a la que donen, per exemple, a la cada any més massiva manifestació a favor de la llibertat dels presoners polítics catalans l’11 de setembre, que es veu sistemàticament silenciada i ignorada.

Venim d’uns temps de renúncies com deia al principi, dels que uns autoanomenats “independentistes” pactaven amb el govern espanyol el grau de submissió de part de la nostra terra, oblidant més de la meitat d’aquesta. Venim d’un temps de mentides i enganys, però també d’un temps en que tot i el silenci mediàtic l’Esquerra Independentista ha estat al carrer, a les viles i als barris, fent feina i donant exemple. Ha estat al carrer desemmascarant cada una de les traïcions dels polítics al poble català, combatent cada una de les injustícies que el sistema capitalista ens provoca. I segurament aquests dos i algun altre factor –com la corrupció- han aconseguit arribar a uns nivells de desconfiança i de descrèdit de la classe política que sembla no tenir aturador. Entre els joves especialment, els polítics són vistos com una classe aburgesada, que tan sols i és per mantenir-se i enriquir-se, com una classe de mentiders i corruptes.

Mentrestant l’Esquerra Independentista ha crescut i creix, ja que la nostra alternativa és des de baix, les nostres persones són honestes i la nostra lluita és coherent. I és aquest motor, segurament amb algun altre ajuda –com la ridícula parafernàlia de l’Estatut principatí- el que ens ha portat a la situació de descrèdit polític, de descrèdit institucional, de descrèdit a les lleis i a l’Estat Espanyol. Una situació en la que l’Esquerra Independentista parteix d’una bona posició per a ser la força motriu d’un procés d ‘alliberament nacional i social. I això la classe política ho sap, però sobretot ho saben els poderosos capitalistes i ho sap l’Estat, que sempre intentaran subordinar la nostra lluita al front institucional, per domesticar-nos, per fer-nos perdre la coherència, per que algun dia deixem de ser les mes compromeses, les que més lluitem, en definitiva les més coherents. Però ni ho han aconseguit fins avui, ni ho aconseguiran mai.

És en aquest context on comencen a aparèixer plataformes, associacions, col•lectius i un llarg etcètera, que s’autodefineixen com a moviments socials i que apostaven al principi pel sobiranisme i dret a decidir i que aquest estiu han patit una radicalització i aposten ara ja per la independència. Aquesta és una victòria de l’Esquerra Independentista, i així ho hem de veure i dir, nosaltres hem estat els únics que des de fa 30 anys hem reclamat la independència com a única via democràtica possible per al poble català. No obstant desprès d’anys de silenci i de renúncies, l’Esquerra Independentista està més forta que mai, i hi ha més independentistes que mai. Així podem estar satisfets d’haver aconseguit superar l’aïllament polític i mediàtic imposat per l’Estat espanyol i els mitjans del poder. Tot i el silenci d’aquests, hem aconseguit ser presents a moltes viles i barris i a esdevenir l’alternativa nacional i social a un estat opressor i capitalista.

La nostra victòria és parcial però, ja que tot i haver aconseguit despertar les consciències nacionals i desplaçar el poble català cap a l’independentisme, vers l’opressió capitalista no hem estat capaces d’aconseguir plantejar una alternativa socialista i revolucionària, almenys en la mateixa mesura i força. És aquesta l’escletxa que ens ha quedat perquè ara els poderosos intentin dissoldre’ns en unes noves plataformes, que emparant-se en el seu “independentisme” pretenen desplaçar-nos del pol de confrontació independentista i socialista que som, per tal d’enterrar la lluita revolucionària i socialista, i silenciar-nos una altra vegada. I molt bé ho han entès els mitjans del poder que han començat a donar un pes molt important a projectes sobiranistes suposadament “apolítics”, i molt bé ha entès la situació part de la classe política que a partir de Reagrupament o el que esdevingui, es reclamarà com a pol independentista, i més com a moviment social que com a polític –tot i que els seus integrants siguin polítics professionals-. Aquesta serà la nova arma utilitzada per intentar silenciar un cop més a l’Esquerra Independentista i desplaçar-la mediàticament del pol independentista que és.

I és aquí on no hem de caure en els seus paranys ni en els seus jocs barats. No ens hem de llançar a una carrera electoral amb Reagrupament, aquesta tan sols ens provocaria rebaixar el nostre discurs revolucionari i al final els resultats serien bons tan sols on som capaces de fer una lluita diària i plantejar alternatives de veritat. El que ens toca és expandir el nostre projecte i consolidar-lo on ja hi és. Arrelar-nos al nostre entorn i ser referents locals. El que ens toca en aquest moment és reforçar la lluita revolucionària i socialista, reforçar les lluites veïnals i sindicals, de les assemblees de joves, estendre la solidaritat amb les represaliàdes i estendre en fi, un discurs i un missatge que ja mai més pugui ser assimilat pel sistema capitalista i els seus titelles institucionals. L’Esquerra Independentista ha de ser capaç de transmetre el missatge de que o som socialistes o no serem ni lliures ni independents. De que en definitiva o som socialistes o no serem.

11 de Setembre i Gironella 2009

2009-09-12T05:26:00.000-07:00

Manifest llegit a l'obra l'11 de Setembre i Gironella.

Primer de tot vull felicitar a tots els gironellencs i gironellenques que feu possible aquesta obra, amb la vostra participació escriviu un any més la història d’aquesta Gironella que ens te enamorats, gràcies de tot cor, avui vosaltres feu brillar més que mai la perla del Llobregat, i ens ompliu a la resta d’orgull al dir d’on som, de Gironella. Vull homenatjar al Cau, on he passat la major part de la vida, als que em van educar fent de caps i jo de nen, i als que m’han estat educant fent de nens i jo de cap, i especialment a la resta de caps que ho heu fet possible i m’heu aguantat.

Avui commemorem els ja gairebé 300 anys de la caiguda de Barcelona l’11 de setembre de 1714, fet que significava el final d’una guerra que havia començat el 25 d’Abril de 1707 amb la Batalla de l’Almansa al País Valencià. En aquesta els Països Catalans perdien la llibertat i començava l’ocupació borbònica que encara dura avui dia. Per altra banda, cal no oblidar també la Catalunya Nord, des de fa 350 anys en mans franceses pel tractat dels Pirineus, pactat a la nostra esquena.

I igual com recordem la derrota i honorem els resistents d'aquell 1714, també vull recordar una altra derrota i uns altres resistents de la nostra memòria col•lectiva: aquest any ja en fa 70 de la caiguda de la major part de les nostres comarques i ciutats en mans de les tropes de Franco i dels seus aliats feixistes. I de la mateixa manera que aquella derrota i els quaranta anys de la llarga nit franquista que la seguiren expliquen la presó de pobles que és Espanya, també hem d’honorar a tots aquells homes i dones que abans i després de 1939, i abans i després de 1978, s'alçaren contra el feixisme i per la llibertat fins i tot arriscant la seva vida i a vegades perdent-la, una càlida abraçada també als que des de les presons continuen lluitant per la llibetat. Fer memòria i homenatjar als i les nostres combatents és essencial perquè la seva història ens ensenya, amb el seu exemple de lluita i de sacrifici, quin és el camí de la dignitat i de la llibertat.

Així doncs commemorem una derrota i l’inici de l’ocupació espanyola, però també commemorem gairebé 300 anys de resistència, 300 anys de lluites d’homes i dones d’aquest poble, que han mantingut en vida el foc d’aquests Països Catalans partits, humiliats, ultratjats, oprimits... homes i dones que avui en dia mantenen el foc de la resistència, treballant des dels caus, des de les assemblees de joves, des de grups de teatre i entitats esportives, des dels instituts i universitats, des dels mitjans d’informació populars, des dels llocs de treball, des dels carrers i les places... homes i dones que no s’arronsen, que no accepten imposicions, que no es resignen a desaparèixer i que dia a dia continuen donant vida a aquest poble.

Aquest any ens trobem a les portes de que un tribunal espanyol retalli el que queda ja d’un “estatutet” pactat per polítics botiflers que, renunciant a la unitat dels Països Catalans, han oblidat València i les Illes, es conformen tan sols amb les molles que ja fa anys ens explicava l’Ovidi. 30 anys de molles i renúncies, 30 anys d’una suposada democràcia que no ens permet decidir que volem ser. L’Estat Espanyol ha demostrat ser incompatible amb la llibertat dels pobles que oprimeix; així les catalanes i els catalans hem de continuar organitzant-nos, dels de pobles i viles, des dels barris i dibuixar dia a dia un camí cap a la llibertat, un camí cap a la independència.

La independència, com la llibertat no es demana, es pren i s’exerceix. Comencem des de ja a exercir la nostra independència, comencem a construir des de ja la nostra societat lliure i justa, una societat sense imposicions, sense opressions, una societat plena de solidaritat, d’amor i d’igualtat, comencem des de ja a construir la independència!

Visca Gironella!
Visca la terra!

11 de Setembre de 2009

L’Assemblea de Joves de l’Alt Urgell, inicia avui la campanya “Capitalisme + Crisi = Jovent precari2”

2009-08-27T03:52:00.000-07:00

L’Assemblea de Joves de l’Alt Urgell, inicia avui la campanya “Capitalisme + Crisi = Jovent precari2”, amb la qual volem combatre el sistema capitalista. Des de l’AJAU, entenem que el capitalisme és un sistema injust, dissenyat perquè els rics cada vegada ho siguin més, i els pobres cada vegada ho siguin més també. Així mateix, la crisi no és un moment puntual dintre el sistema sinó que és un període recorrent que necessita el capitalisme per tal d’anar avançant i redistribuint riqueses, concentrant-les cada cop en més poques mans, fet que indestriablement porta a que cada cop més mans tenen menys.

Així mentre durant els períodes d’expansió els empresaris i grans capitalistes veuen augmentar la seva taxa de benefici, aquests pretenen que en època de crisi i recessió siguem els i les treballadores qui paguem els seus plats trencats. Dintre aquesta conjuntura, el jovent, precari ja per naturalesa, veiem multiplicada la nostra precarietat, la nostra taxa d’atur i les dificultats per viure dignament.

És per això que el jovent hem de dir prou. Dir prou als bancs i caixes que durant anys ens han estat robant, i que ara ens volen fer pagar les seves festes. Dir prou als especuladors que durant anys ens han estat robant i explotant, i que ara també ens volen fer pagar les seves festes. Dir prou als polítics que durant anys han estat ajudant a que ens robessin, i que ara ens diuen que ens apretem el cinturó i reparteixen milions a lladres i explotadors.

La campanya de l’AJAU, s’emmarca dins la línia de treball de la Coordinadora d’Assemblees de Joves de l’Esquerra Independentista (CAJEI) de “Capitalisme + Crisi = Jovent precari2”, amb la qual les diverses assemblees de joves d’arreu dels Països Catalans pretenem aportar la nostra lluita i esforços a enderrocar el capitalisme i amb ell l’opressió social, però també la personal i nacional que en són conseqüències. Així des de l’Alt Urgell us animem a participar al cicle de xerrades i actes que tindran lloc durant la campanya i que comencen avui amb la presentació de la mateixa i amb la xerrada “Idees per entendre la crisi” d’un militant d’Endavant, organització política de l’Esquerra Independentista.

Davant això els joves hem d’organitzar-nos, participar a les assemblees, encartellar, assenyalar els culpables de la nostra precarietat, solidaritzar-nos amb les reprimides per intentar canviar les coses. Davant la crisi i el capitalisme, les joves hem d’apostar d’una vegada per totes pel socialisme, per construir una economia democràtica, al servei del poble i no de banquers amb les butxaques foradades i polítics corruptes. Davant la crisi les classes populars, i especialment el jovent i les dones, hem d’organitzar-nos i lluitar, hem de sembrar la llavor d’un contrapoder a partir del qual podrem i haurem d’avançar cap a una societat més justa, cap al socialisme.

Assemblea de Joves de l’Alt Urgell - CAJEI

Comunicat de l'Esquerra Independentista de l'Alt Urgell en suport a Iniciativa Internacionalista

2009-06-02T14:48:00.000-07:00

Comunicat de l’Esquerra Independentista de l’Alt Urgell

Des de l’Esquerra Independentista de l’Alt Urgell, diversos joves, estudiants i persones a títol individual, volem mostrar el nostre suport a la candidatura d’Iniciativa Internacionalista – La Solidaritat entre els Pobles a les properes eleccions europees del 7 de juny.

Volem aprofitar també per denunciar l’actitud lamentable dels partits amb representació parlamentària envers el procés de criminalització que ha patit aquesta candidatura.
D’una banda PSOE i PP, impulsors del fallit procés d’il•legalització d’aquesta;
de l’altra el silenci còmplice de CIU, ERC i ICV, que davant d’aquest atropellament de drets bàsics no només han mirat cap a una altra banda, sinó que en algun cas han volgut aprofitar la situació per treure’n rèdits electorals. És d’aquesta manera que han intentat silenciar la veu que aposta per canviar l’estat de les coses, per avançar en una democràcia que permeti tots els projectes polítics, per avançar en un sistema que superi el capitalisme i sigui més just.

Així doncs emplacem a la ciutadania a fer arribar al parlament europeu una veu que denunciï la naturalesa antidemocràtica de l’Estat Espanyol, que nega el dret a decidir, i fins i tot el dret a la paraula, als pobles que el formen. Emplacem a totes les persones independentistes i d’esquerres de l’Alt Urgell a respondre a l’Estat Espanyol, al sistema capitalista i la seva crisi amb un vot rebel, amb un vot de lluita.

El dia 7 tots i totes mostrem el nostre rebuig a les seves imposicions, a les seves lleis i a les seves injustícies. El dia 7 donem suport a Iniciativa Internacionalista !

Esquerra Independentista de l’Alt Urgell

Iniciativa Internacionalista

2009-05-27T02:30:00.001-07:00

L’internacionalisme és la solidaritat entre els pobles, la solidaritat entre la gent que pateix les diverses opressions imperialistes i capitalistes. L’internacionalisme avui és el que defensa les diverses lluites dels cada cop més pobles que lluiten per la seva llibertat. Internacionalisme és l’antifeixisme, tingui la màscara que tingui. Internacionalisme és la lluita contra l’explotació, es doni al poble que es doni i afecti a les treballadores que afecti. Internacionalisme és entendre un sistema global capitalista que provoca l’opressió de pobles i treballadores. Internacionalisme és lluitar a cada un d’aquests pobles per superar l’imperialisme, el capitalisme, el patriarcat que ens oprimeix.

Dintre el marc de les eleccions al parlament europeu del proper 7 de juny s’ha confeccionat una plataforma, Iniciativa Internacionalista – La solidaritat entre els pobles, composada per les esquerres independentistes i anticapitalistes de tot l’Estat espanyol. I és que en aquest marc, “espanyol” de suposada “democràcia”, hi ha partits que no es poden presentar a les eleccions. Per donar veu als que se’ls nega Iniciativa Internacionalista s’aixeca com l’únic projecte real per trencar el silenci que imposa l’Estat feixista espanyol, que no dubta a fer servir tots els mitjans per acabar amb les revolucionàries, siguin del poble que siguin.

Iniciativa Internacionalista és el punt de confluència on s’ajunten els revolucionaris castellans, catalans, gallecs, asturians, canaris, andalusos, extremenys, aragonesos i bascos per recuperar la veu que el feixisme pseudodemòcrata ens roba amb les seves il•legalitzacions. És una veu per oposar-se al capitalisme que cada cop produeix més pobres i menys miserables, tot i que en qualitat ho siguin més.

Han intentat il•legalitzar Iniciativa Internacionalista i fins i tot sota les seves lleis antidemocràtiques no ho han aconseguit. Ara intenten silenciar al màxim l’activitat d’Iniciativa Internacionalista amb tots els mitjans. Però no ho aconseguiran ja que aquesta iniciativa internacionalista surt de dones i homes que no es conformen nomes en pensar, nomes en dir que moltes coses estan malament en aquesta societat. Sinó que a més de pensar-ho, a més de dir-ho, actuen per canviar-les. Dones i homes que posen el seu temps, que posen el seu esforç, que posen la seva il•lusió per veure un món més just. Dones i homes que s’enfronten a l’especulació immobiliària, que defensen el territori. Dones i homes que lluiten per aconseguir millores laborals o millores socials. Dones i homes que denuncien la falta de llibertat per decidir si es vol o no ser part d’aquesta Espanya imposada, obligada, o que cremen els símbols d’una monarquia que mai ha estat necessària. Dones i homes que demanden igualtat real entre gèneres i sexualitats. Aquesta és la força d’aquesta candidatura.
Aquesta és la força d’un vot de lluita.

Entre totes i tots ho aconseguirem tot!

www.iniciativainternacionalista.org

Sis de febrer, setanta anys després.

2009-02-02T15:31:00.001-08:00

Sis de febrer, setanta anys després.

El proper 6 de febrer farà setanta anys els tancs de l'exèrcit de Franco entraven a la Seu d’Urgell, la derrota del bàndol antifeixista era un fet i provocava un èxode de centenars de milers d'exiliats polítics. Darrere quedaven mig milió de morts, i els anys següents se'ls afegirien encara més morts i presos.

El 6 de febrer de 1939, també era detingut al seu lloc de treball a Barcelona, Lluís Escaler, militant independentista alt urgellenc. Com molts d’altres és condemnat a mort per un tribunal militar feixista. El delicte, ser català. Lluís Escaler és executat el 23 d’abril del mateix any al Camp de la Bota.

Fa setanta anys la dreta espanyola iniciava una guerra per mantenir els seus privilegis i el règim d’explotació capitalista del qual es beneficiaven, davant això les classes populars van respondre sense dubtar per parar el feixisme i avançar en la construcció d’una societat d’iguals.

Fa setanta anys es truncava per la força un procés revolucionari, que amb els seus defectes, era compartit per la majoria de catalans i catalanes. Es truncava un procés que havia anat combinant la conscienciació de les classes populars catalanes i la lluita d’aquestes, i que pretenia avançar en l’alliberament social i nacional.

Setanta anys després, tots aquells que el 1936 no van dubtar a defensar amb la vida els drets aconseguits i lluitar contra el feixisme, continuen presents. Continuen presents més enllà dels homenatges institucionals hipòcrites que es pugin fer. Continuen presents més enllà de lleis de la memòria històrica sorgides d’un estat descendent del feixista, sorgides d’uns polítics assimilats per aquest estat pseudodemocràtic, que encara no ha restablert l’ordre que els feixistes van enderrocar militarment.

Setanta anys després tots aquells lluitadors anònims, com el Lluís Escaler, i tants altres antifeixistes, independentistes, socialistes, anarquistes.., continuen presents en les lluites que l’esquerra rupturista ha tingut al llarg d’aquest temps, des dels grups antifranquistes, a les diverses organitzacions i lluites de la mal anomenada transició, a les lluites independentistes dels 80, al moviment contra les nuclears, contra la OTAN, contra la globalització, per l’eliminació del servei militar... i infinitat de lluites més, que no haurien estat sense les anteriors, sense ells. En totes elles, darrera de cada pancarta, de cada pintada, de cada acció, continuen presents.

Setanta anys després, ens trobem immersos a una crisi del sistema capitalista, que està evidenciant que el sistema d’explotació continua. Que l’estat lluny de resultar imparcial, es posiciona al costat del capital, condemnant així les classes treballadores a l’atur, a la pèrdua de poder adquisitiu, a la cada cop més llarga jornada laboral, a la cada cop més gran precarietat. Setanta anys després, ens trobem amb un estat que il•legalitza partits, tanca diaris, empresona idees, manté fitxers polítics, manté la tortura, manté judicis polítics.

Setanta anys després de l’arribada del franquisme, tres cents anys després de l’ocupació nacional dels Països Catalans... Hi ha moltes derrotes per commemorar, moltes dates fatídiques en què la lluita d’un poble ha estat aixafada militarment, sense pietat ni compassió. Tot i així la lluita segueix present, per sobre de tots els mitjans que l’estat espanyol ha utilitzat per eliminar-nos. La voluntat d’avançar cap a una societat lliure i justa continua viva, i creixent. I com deia un polític d’altres temps, si un tigre no para de lluitar contra un elefant, l’elefant morirà exhaust.

70 anys després, la lluita continua.

2008-12-30T14:57:00.000-08:00

70 anys després de l'entrada dels feixistes continuem lluitant contra els seus hereus.

Fa setanta anys els tancs de l'exèrict de Franco entraven per la Diagonal de Barcelona, i la capital catalana queia definitivament després d'una lluita de dos anys i mig contra el feixisme. La derrota provocaria un èxode de centenars de milers d'exiliats polítics. Darrere quedaven mig milió de morts, i els anys següents se'ls afegirien encara més morts i presos.

La guerra l'havien iniciada el 18 de juliol del 1936 un grup de militars colpistes amb el suport de la dreta i l'església catòlica, que veia que, en el context de la República, la classe obrera cada cop exigia més drets i canvis igualitaris més profunds, i que les nacions oprimides lluitaven per majors graus de llibertat. La dreta no es podia permetre que la situació es desbordés i perdre el control del poder.

La República havia arribat gràcies a anys de lluites i mobilitzacions. I les classes populars, davant de l'aixecament feixista, van respondre sense dubtar per defensar la República però, sobretot, per fer anar més enllà la lluita de classes, abolir els privilegis per construir una societat d'iguals
i assolir les llibertats nacionals.

A aquella lluita s'hi unirien fins a 35.000 joves vinguts de 54 nacions d'arreu del món, perquè la guerra d'aquí era també un front internacional de lluita contra el feixisme.

La derrota va ser dolorosíssima. S'havien perdut desenes de milers de vides, i encara més esperances en la construcció d'un món d'iguals. El nostre país veia com la llibertat es tornava a allunyar. Com ja havia succeït el 1714, un 10% de la població catalana va haver de marxar a l'exili, i el país que es va quedar ho va fer silenciat pels fusells, la presó i la por. Començaven anys de repressió lingüística i intent de genocidi cultural dels Països Catalans.

Però des de l'endemà de la derrota, les classes populars catalanes van començar a preparar la resistència: els que havien marxat van organitzar el maquis, des de dins també es començava a articular l'oposició, més endavant els obrers nascuts aquí i els que arribaven d'altres punts de la península
organitzaven les primeres vagues, i més tard les organitzacions comunistes i llibertàries combatrien als carrers contra la dictadura, una lluita que molts creien indisociable de la lluita contra el capitalisme. Malgrat 40 anys de dictadura i repressió, la resistència va aconseguir mantenir el país viu.

Els que governen avui són els hereus dels que van entrar per la Diagonal el 26 de gener del 1939. Encara que alguns ho neguin, tots ells ho són perquè la legalitat de Franco no s'ha trencat, i és que el 1979, enlloc de recuperar les institucions i la legislació contra les quals Franco s'havia alçat el 1936, van decidir reformar l'herència franquista, però sense exigir cap responsabilitat pels crims comesos i mantenint el poder real en mans dels mateixos.

I si ells són els hereus dels vencedors, nosaltres ho som dels centenars de milers d'homes i dones que van ser derrotats, però també dels que van lluitar al maquis i a la resistència europea contra el feixisme, d'aquelles i aquells que van organitzar les primeres comissions d'obrers clandestines al nostre país, de les que es van reivindicar com a persones lliures i es van enfrontar als manaments de l'església i a la moral retrògada, dels que van dir durant els anys 70 que la reforma era una enganyifa, dels que van organitzar l'independentisme combatiu els anys 80, o dels grups de joves que a mitjans anys 90 van tornar a prendre els carrers i van omplir les cases buides.

Nosaltres som els seus hereus. I com a hereus ens comprometem a mantenir el combat contra els qui administren l'herència que els van deixar ben fermada Felip V i Franco, i que no són més que gestors fidels del marc constitucional que segueix mantenint-ho tot lligat i ben lligat en benefici dels capitalistes i que continua negant les llibertats nacionals.

Ens comprometem a no defallir!
Encara hi ha combat!

Campanya 300 anys d'Ocupació, 300 anys de Resistència
www.300anys.cat

El teu silenci és la seva força!

2008-11-12T09:04:00.000-08:00

21 i 22 de Novembre: Jornades Antirepressives a l’Alt Urgell.

EL TEU SILENCI ÉS COMPLICITAT !

Aquest 20 de Novembre ja fa 34 anys de la mort del dictador feixista espanyol, aquest fet juntament amb altres factors, entre els quals volem destacar la necessitat del capital espanyol d’obrir els mercats per a créixer i la contestació cada vegada més generalitzada i combativa al règim franquista, van provocar que s’iniciés un procés de reforma del sistema franquista. Un procés de reforma del franquisme que pretenia recuperar la legitimitat social i internacional necessària per a garantir la seva continuïtat i expansió.

Aquest procés de reforma, anomenat transició, va mantenir als seus llocs a jutges i militars; va mantenir la legalitat franquista (impossibilitant el retorn dels béns acumulades per feixistes i col·laboradors als seus propietaris); va mantenir també el tribunal d’excepció encarregat de donar “cobertura legal” als judicis polítics, abans anomenat Tribunal del Orden Público, ara Audiència Nacional. Per acabar d’arrodonir la jugada es decretava una amnistia, que acollia a tots els criminals de guerra feixistes mentre quedaven fora bona part dels militants independentistes empresonats. Aquí començava una nova etapa de repressió, aquest cop sota el nom de “democràcia”.

Amb aquestes jornades, des de l’Assemblea de Joves de l’Alt Urgell – CAJEI volem donar veu als silenciats, retornar la dignitat als torturats, a les víctimes de les lleis antidemocràtiques d’un Estat que prioritza la seva unitat i la preservació del sistema capitalista als drets individuals i nacionals. Un Estat que no té cap vergonya a l’hora de torturar, a l’hora d’elaborar fitxers polítics, a l’hora de fer muntatges policials per a criminalitzar persones i moviments socials.

Per això volem animar-vos a participar de les jornades, a informar-vos i a descobrir aquesta cara oculta de l’Estat Espanyol. Perquè mirar cap a una altra banda quan s’escolten crits de socors, és complicitat.

Per últim des de l’Assemblea de Joves de l’Alt Urgell – CAJEI volem donar el nostre support i escalfor a tots i totes les torturades per l’Estat espanyol, a tots els represaliats i represaliades polítiques. Volen aconseguir una societat amb pensament únic i destruir la dissidència política, només la solidaritat i la lluita els farà retrocedir!

On hi ha lluita hi ha repressió,

On hi ha repressió hi ha solidaritat!

Assemblea de Joves de l’Alt Urgell – CAJEI

LES ENTRANYES DE L’ESTAT, APUNTS SOBRE LA REPRESSIÓ POLÍTICA.

2008-06-14T02:56:00.000-07:00

La repressió és una eina que utilitzen els Estats per a controlar la societat, amb la qual persegueix l’objectiu de debilitar tots els moviments que el qüestionin o el posin en perill, i exerceix diversos efectes: el primer, sobre el reprimit, que patirà en primera persona el fet d’haver d’enfrontar-se a un judici, en molts casos desigual. En segon lloc, introdueix la por a l’entorn de l’afectat i a tot el moviment en general, intentant que es desisteixi. Un altre efecte important de la repressió és la criminalització del subjecte que la pateix però també de tot el col·lectiu al que pertany. Per últim, la repressió desestabilitza el moviment al què afecta ja que obliga a destinar esforços en la defensa dels reprimits i suposa un desgast per als companys, tot això provoca que el col·lectiu afectat deixi de fer la seva feina natural per a lluitar contra la repressió.

Mossos d’Esquadra i repressió són dos conceptes que van lligats. Des del seu inici el cos dels Mossos d’Esquadra compta amb la seva Brigada Mòbil (antiavalots) i amb la Brigada d’Informació, ambdós destinats a exercir un control social i repressiu.

Els primers són els encarregats de dissoldre i criminalitzar determinades protestes incòmodes. La brigada d’informació exerceix una repressió més puntual, controlant les persones que participen dels moviments socials, sindicals, polítics, etc.

Les actuacions de la policia del principat han estat les de reprimir i silenciar per la via violenta el que no aconseguien callar des de les institucions. Davant les protestes estudiantils, sindicals o dels transportistes, la repressió ha estat l’única resposta que han rebut els col·lectius que s’han vist obligats a protestar al carrer davant les contradiccions del sistema capitalista d’aquests darrers anys.

Aquesta repressió va acompanyada d’alguns mètodes que coarten la llibertat d’expressió com l’encerclament i segrest de manifestacions en les quals es controla la manifestació, se la rodeja, i s’impedeix entrar i sortir a ningú. En aquests casos d’una presència desmesurada d’agents antidisturbis el dret a la manifestació es veu greument coaccionat i la protesta durament criminalitzada.

La utilització de fitxers polítics també ha quedat demostrada en nombrosos judicis en els quals se citen militàncies i activitats de persones sense antecedents, activitat que serveix per a controlar els militants més actius de les organitzacions i, quan es pot, dirigir la repressió contra ells.

Aquesta, ens agradi o no, vulguem veure-la o no, és la realitat de l’Estat capitalista espanyol, com ha quedat demostrat en les seves accions contra els diferents moviments que el qüestionen. Els exemples més recents a casa nostre poden ésser els judicis als antimonàrquics o el recent empresonament d’en Franki, en el camp laboral ens podem trobar amb la criminalització i repressió cap als conductors d’autobús de TMB o més recentment contra els transportistes. A nivell estudiantil les protestes contra el procés de Bolonya han avançat en la seva criminalització quan s’apropa el moment d’aprovar els nous plans d’estudis que hauran d’aplicar la reforma neoliberal de l’educació superior imposada des d’aquesta nova “Europa del Capital”.

És en aquest context on conèixer la repressió, el seu fi i els seus mitjans, ens ajudarà a identificar-la quan aquesta afecti el nostre entorn. És en aquests moments que serà més necessària que mai la nostra solidaritat amb els col·lectius afectats, davant la repressió directa en forma de detencions i empresonaments la resposta popular és molt important com ens demostren els casos d’en Franki o dels anti-monàrquics. També és vital saber identificar la criminalització que acompanya i acompanyarà en molta més gran mesura el conjunt de lluites que qüestionen i qüestionaran cada vegada amb més força l’Estat Espanyol i Francès, i el sistema capitalista en conjunt.

La reobertura de l’aeroport de la Seu d’Urgell.

2008-05-25T07:54:00.000-07:00

La història de la reobertura de l’Aeroport dels Pirineus – Andorra ve marcada per la desinformació per part de l’administració, el silenci dels polítics i les protestes creixents de veïns.

Fa prop d’un any, el 8 de maig de 2007, Incasòl comprava per 8 milions d’euros els terrenys de l’actual aeròdrom a la família Betriu amb la intenció de construir un nou aeroport, amb capacitat per a rebre vols internacionals. Les 168 hectàrees comprades representen tan sols el 85 % de la superfície de 198 que es preveu ocupi l’aeroport. El conjunt del projecte de reobertura de l’aeroport compta de moment amb un pressupost de 116 milions d’euros.

Ja en el primer moment tan el llavors alcalde de la Seu, Jordi Ausàs (actualment Conseller de Governació) d’ERC, com el delegat de Política Territorial i Obres Públiques, Jordi Mas del PSC es mostraven molt satisfets del pas i celebraven el gest de la Generalitat, tot i que la compra dels terrenys es feia sense l’existència de cap pla ni estudi, ni pel que fa a la infraestructura, ni a la viabilitat, ni molt menys a l’impacte ecològic.

El termini d’al·legacions al pla que es va presentar a principis d’any, es va acabar amb les protestes del municipi de Montferrer i Castellbó que demanava que es presentés un Pla Director i un estudi de viabilitat. L’alcalde Ramon Fierro es queixava que “no és lògic que no s’hagi estat treballant en tot moment d’esquena als consistoris”.

Aquesta manera de funcionar basada en la desinformació i secretisme ha estat una constant durant tot el procés de reobertura de l’aeroport segons denuncia l’Associació En Defensa de l’Alt Urgell, plataforma que agrupa una cinquantena de veïns de l’Alt Urgell, especialment dels pobles més afectats com Montferrer i Adrall. L’AEDAU creada aquest 2008 amb l’objectiu immediat de paralitzar el projecte, es va presentar públicament aquest abril, iniciant una recollida de firmes en contra l’aeroport.

Un dels efectes de la reobertura de l’Aeroport és la construcció d’un talús de 150 metres d’altura que arribarà fins al costat mateix de la població d’Adrall, aquest talús és necessari per a poder allargar la pista de vol i complir així amb les dimensions internacionals.

Segons els estudis, es preveu que passin per l’aeroport uns 169 vols diaris, entre els comercials i els de passatgers, aquests provocarien un impacte sonor considerable especialment a Adrall, però també a la resta de zona degut a les maniobres d’aterratge i enlairament.

L’Associació En Defensa de l’Alt Urgell (AEDAU), a part de continuar amb la recollida de signatures, ha anat fent difusió de la problemàtica ja sigui amb pancartes i cartells. El passat dijous 14 de maig es van concentrar davant l’ajuntament de Ribera d’Urgellet per reclamar a l’alcalde un posicionament clar sobre l’aeroport. Una de les principals demandes dels veïns és que s’obri un procés de participació ciutadana i s’informi de la magnitud del projecte.

També l’Assemblea de Joves de l’Alt Urgell s’oposa al projecta ja que considera que està al servei dels interessos econòmics andorrans i no respon a una necessitat alt urgellenca, en aquest sentit consideren que “ el projecte d’aeroport és una falta de respecte cap als alt urgellencs, tenint en compte la marginació històrica de la nostra comarca pel que fa a les comunicacions; cal recordar que aquí no sols no arriba el tren sinó que a més a més els preus dels autocars són abusius i difícilment assumibles per bona part de la població”.

En aquest sentit i emmarcada dintre la campanya nacional de la CAJEI, el passat 3 de maig es va celebrar la tercera de les caminades en defensa del territori que transcorregué entre la Seu i Vilanova de Banat, una de les intencions d’aquesta era la denúncia de la destrucció que pateix el territori, a causa de la submissió d’aquest als interessos privats. Una destrucció que segons l’AJAU tan sols beneficia a uns pocs. Des de l’organització juvenil es reclama també que s’iniciï un procés democràtic entorn el model socioeconòmic que es vol a la comarca i les diverses infraestructures que necessita aquest.

En aquest context de creixents protestes, el grup d’ICV de la Seu d’Urgell ha demanat que es creï una comissió per a estudiar els impactes de la infraestructura, segons el portaveu d’ICV “els resultats del treball de la comissió haurien de servir per esvair totes aquestes preocupacions”, també ha recordat que sempre s’han posicionat a favor de la reobertura de l’aeroport.

Tan des de l’AEDAU com des de l’AJAU, es proposa l’arribada del tren com una solució real i que suposaria un vertader impuls social i econòmic per a l’Alt Urgell aquesta opció ha estat desitjada pels alt urgellencs durant anys, i fins i tot s’han arribat a fer estudis i projectes, cap però ha tirat mai endavant.

Franki, et volem a casa!

2008-04-30T16:08:00.000-07:00

El dilluns passat em va despertar la notícia de l’empresonament de Francesc Argemí, el Franki de Terrassa, un incansable lluitador dels moviments socials terrassencs. La primera reacció ser d’incredulitat, no pot esser que tanquin un jove a qui tan sols acusen de treure una bandera espanyola de l’ajuntament i a més sense proves.

La incredulitat s’anava transformant però en impotència al adonar-me que era veritat, que l’havien tancat per a lluitar contra l’imperialisme espanyol i contra els seus símbols d’ocupació. Poc a poc la impotència es transformava en una solidaritat cap a ell, en una tendresa cap a la seva família, entorn social que un estat que s’autodenomina democràtic acabava de submergir a la misèria. Aquesta és la solidaritat que em porta a escriure ara, que em va portar el mateix dilluns davant la Model on estava tancat. Allà ens varem reunir centenars de solidaries amb en Franki, solidaries que tot i la impotència que pot sentir David contra Goliat hem decidit seguir endavant, lluitar per un món lliure i just, i no ens espanta la seva repressió ni les seves mentides.

Mentides com les de la premsa que titllava als concentrats de anti-sistema, desqualificant així qualsevol raó per a la concentració. No eren capaços d’explicar que havien tancat un company nostre que l’únic delicte que havia comés era defensar la llibertat dels pobles. Tampoc eren capaços d’informar a la societat que a desenes de pobles s’estaven estenent les concentracions i mostres de solidaritat amb en Franki.

Tampoc he sentit ningú qüestionar l’ultratge que significa despenjar la bandera d’un imperi que ocupa el teu poble. L’ultratge en veritat és el que significa tenir un símbol de l’estat imperialista espanyol penjat del balcó.

I per acabar una abraçada de dignitat, tendresa i resistència al Franki, a la seva cel·la de Can Brians 2, d’on ben segur estarà lluitant per a la llibertat dels pobles i persones.

Que el seu somriure ens acompanyi.

Aquesta batalla l’hem de guanyar!

Per ell, per nosaltres!

FRANKI LLIBERTAT!!!

Aturem la destrucció, defensem el territori!

2008-04-25T03:22:00.000-07:00

Manifest de l'Assemblea de Joves de l'Alt Urgell

Des de fa uns anys l’estructura socioeconòmica de l’Alt Urgell està vivint un procés de transformació per tal d’adaptar-se al nou context nacional i global.
Aquest procés es caracteritza, en primer lloc, per una absoluta manca de debat sobre el model socioeconòmic, cultural i social que cal per la comarca.
El segon tret característic és l’habitual falta de transparència dels polítics.
Aquests dos factors obren el camí a interessos foranis, que amb la complicitat de polítics i l’ajut d’inversors locals, busquen enriquir-se especulant amb la nostra terra.

El projecte de l’Aeroport comportarà principalment tres grans greuges:
1.- La creació d’una “muntanya artificial”, necessària per a poder allargar la pista de l’aeroport. Aquesta en realitat serà un abocador de runa andorrana.
2.- Aquesta “muntanya artificial” arribarà fins al poble d’Adrall, destrossant el seu entorn i la seva bellesa.
3.- La muntanya artificial comportarà la inutilització de diferents terrenys on actualment treballen pagesos i ramaders.

D’altra banda, la posada en marxa de l’aeroport significarà el pas habitual d’avions pel cel alt urgellenc amb la conseqüent contaminació acústica i atmosfèrica que això comporta.
En aquest sentit és imprescindible remarcar que la ramaderia lletera, molt important al nostre territori, es veurà greument afectada per l’estrés acústic. Aquest provocarà una baixada de la productivitat lletera que condemnarà als ramaders, especialment als més propers a la pista.
També és necessari remarcar que el transport aeri és el més contaminant, pel que aquest projecte és una mofa al canvi climàtic.

Creiem que l’aeroport és fruit dels interessos de sectors econòmics andorrans, que amb aquest projecte disposaran d’un punt d’arribada directa de turistes i clients. En molts casos un autocar els recollirà i els portarà directament a l’hotel a Andorra, sense que aquest turisme ni tan sols repercuteixi en el comerç local.

Arran d’aquest anàlisi, des de l’Assemblea de Joves de l’Alt Urgell considerem que el projecte d’aeroport és una falta de respecte cap als alt urgellencs, tenint en compte la marginació històrica de la nostra comarca pel que fa a les comunicacions; cal recordar que aquí no sols no arriba el tren sinó que a més a més els preus dels autocars són abusius i difícilment assumibles per bona part de la població.

Davant de tot això des de l’Assemblea de Joves apostem per a que s’obri un debat sobre quin model socioeconòmic volem. Entenem que és un tema que ens afecta a tots i que per tant, no podem continuar deixant més temps en mans d’inversors i especuladors.
Volem reafirmar el nostre compromís d’avançar cap a un model que integri la natura i cultura locals, un model que es defineixi a partir dels interessos dels alt urgellencs i no de reduïts (però poderosos) interessos econòmics.

Per tant des de l’Assemblea de Joves de l’Alt Urgell ens oposem al projecte de l’aeroport i lluitarem amb totes les nostres forces perquè el nostre futur no quedi hipotecat per aquesta infraestructura tan innecessària com destructiva. Així mateix volem manifestar la nostra solidaritat amb tots els afectats així com el nostre compromís a participar i treballar colze a colze amb ells per aturar el projecte.

Per acabar volem fer una crida al conjunt d’alt urgellencs a mobilitzar-se i participar en les diferents activitats, reunions, etc.

Aturem la destrucció, defensem la terra!

Assemblea de Joves de l’Alt Urgell – CAJEI
23 d’Abril de 2008

Conseller Maragall, oblida’t de la L€C!

2008-02-15T12:54:00.000-08:00

Dijous els professors, mestres i estudiants van sortir al carrer, ho van fer massivament, desprès de tota una setmana de linxament des de diferents sectors on se’ls ha intentat deslegitimar, tractar de corporativistes i demés propaganda desmobilitzadora. S’han manifestat massivament sota el lema “Retirada de les bases de la LEC” desprès d’escoltar el conseller Maragall dir que les bases no es negocien.

La LEC és conseqüència de l’aplicació de les tesis neoliberals que es deriven de l’AGCS (Acord General de Comerç de Serveis) un dels pactes claus de l’OMC (Organització Mundial del Comerç) del qual l’Estat Espanyol és membre. L’objectiu és extreure el màxim benefici dels serveis públics com l’educació i la sanitat entre altres, desmantellant així el ja minvat “Estat del Benestar” i obrint un gran mercat per al negoci fins ara limitat.

Seguint aquesta línia, els principals punts de la LEC són:

- permetre i promoure que actors privats, entre d’altres empreses lucratives, entrin a decidir sobre el funcionament dels centres d’ensenyament.

- atorgar més poders a les direccions dels centres debilitant així la ja minsa democràcia dels centres i creant models jerarquitzats i presidencialistes.

- conduir el sistema educatiu cap a la gestió privada i l’externalització dels serveis, un perill tant per la regulació laboral dels professors i per determinats drets estudiantils.

Durant aquests dies he sentit repetides mil vegades les “terribles” conseqüències que tindria per als pares i mares fer-se càrrec dels seus fills, en un intent desesperat de criminalitzar la mobilització i enfrontar els col·lectius convocants amb el de mares i pares. En cap moment però m’ha semblat que parlessin de les nogensmenys terribles conseqüències que patirien els professors, mestres i alumnes si prosperen aquestes bases, i tota la societat en general, especialment els pares i mares amb qui volen confrontar-los, ja que l’educació és la eina que tenim per a construir una societat justa i solidària en un futur. Així ho devien creure també les mares i pares que també es manifestaven per l’educació dels seus fills.

Hem vist com s’omplien massivament els carrers del centre de Barcelona, com els sindicats vinculats al tripartit no tenien cap més remei que sortir al carrer per a poder-se fer la foto. Sens dubte una gran victòria dels sindicats de base que des del primer moment s’han oposat als plans privatitzadors del conseller.

I per acabar un lema molt repetit durant el recorregut: “Maragall, oblida’t de la L€C!”

La història no s'ha acabat.

2008-01-29T08:00:00.000-08:00

La història no s’ha acabat.

Saben aquella història que diu:

És un home, que cau des d’un 21é pis, a cada pis es va repetint:

- Estic bé, tot va bé! Estic bé, tot va bé!

Cada cop va més ràpid i està més a prop del terra, tot i això ell segueix repetint-se:

- Estic bé, tot va bé! Estic bé, tot va bé!

Avui, diferents polítics, mitjans de comunicació i demés repeteixen la cantarella de que tot va bé, de que hem de progressar com més ràpid millor. Ho repeteixen mentre cada cop avancem més ràpid cap a la destrucció del planeta i dels seus éssers vius, no tan sols dels humans, que en seran els culpables, sinó de tots els altres que són innocents.

Vivim en un món on criticar el sistema és sinònim de terrorisme, on criticar les desigualtats és sinònim de ganduleria, on caminar contra l’individualisme és motiu de despreci. Però no tan sols això, vivim en un estat on construir alternatives és motiu de repressió, on presentar projectes polítics que surtin del sistema és motiu d’il·legalització, vivim en un estat que tortura impunement i criminalitza aquell que la denuncia.

Enmig de tot això apareixen unes eleccions, democràtiques diuen, on tan sols es permet presentar els que defensen el sistema per sobre de tot, més a la dreta o a l’esquerra, però sempre dins el sistema, sempre ignorant els dèficits del suposat estat democràtic. Sembla que la història s’hagi acabat, que caiguem en picat cap a la nostra fi sense fer res per a aturar-ho. “España va bien” deien, ara diuen “la economia va bien”.

Malgrat tot queda motiu per a l’esperança en tots aquells que cada dia s’aixequen, i donen una mica d’ells per a un món més just i solidari. Tots aquells que dediquen les seves tardes de dissabte a discutir sobre les influències del patriarcat i sobre com alliberar-se’n, o en quins són els principals problemes del seu poble i com arreglar-los. Que es passen els caps de setmana darrera de barres per a poder autogestionar els col·lectius. Que surten a encartellar el que els diaris callen, tot i que algun cop hagin de córrer, perseguits o per nazis o per policies. Que munten concerts solidaris amb les treballadores en vaga, i que en definitiva poc a poc es van obrint camí en un món corromput per la mercantilització, on tot té un preu i un benefici, i sinó no existeix. És la militància, juntament amb l’amor una de les úniques coses que el mercat mai podrà corrompre.

I és que alguns, pensem que la història l’escriurem entre totes i que per suposat, ni s’ha acabat ni té un final decidit!

Linxament mediàtic o intent de legitimació de l’intimidació i la tortura?

2007-11-27T03:25:00.002-08:00

El pròxim 6 de juny tindrà lloc a Barcelona una manifestació contra el “linxament mediàtic que rep el cos dels Mossos d’Esquadra”, es queixen de què se’ls qüestioni sistemàticament i que degut a això la població no els té “simpatia”.

No és el cos dels Mossos d’Esquadra el que va agredir els manifestants, en favor dels espais alliberats, amb punxons el dissabte 19 de maig?

No és el cos dels Mossos d’Esquadra el que va interrogar a un jove de Torà fins que firmà l’autoinculpació, això si just abans d’entrar a l’hospital per sobredosi d’amfetamines?

No és el cos dels Mossos d’Esquadra el que desallotja cases alliberades sense cap tipus d’ordre judicial (il·legalment doncs)?

No és el cos dels Mossos d’Esquadra el que ha sortit en vídeos apallissant a més d’un detingut a les comissaries?

No és el cos dels Mossos d’Esquadra el que “va atropellar sense intenció un jove que es va escapar del cotxe trencant una finestra”? No us recorda massa als joves que intentaven saltar per la finestra en els interrogatoris de l’època dura del franquisme?

No és el cos dels Mossos d’Esquadra el que detingué la Núria, membre dels moviments socials gironins, que tot i no haver estat mai ni fitxada, van acusar de terrorisme sense cap tipus de prova? I els que continueu mantenint l’acusació tres mesos després tot i que les proves encara no han aparegut?

No és el cos dels Mossos d’Esquadra el que detingué a gairebé una cinquantena de manifestants fa un any a la manifestació estudiantil del 17 de Novembre? Era la seva primera actuació a Barcelona, i van deixar clar de quin peu calcen.

No obstant el cos dels Mossos d’Esquadra ha rebut últimament un tractament des dels mitjans d’”informació” excel·lent, fent-l’hi tot un seguit de publicitat per aconseguir la simpatia de la gent, simpatia que són incapaços d’aconseguir al carrer amb les seves accions. Des de reportatges on els Mossos són els protagonistes, fins a espectaculars accions retransmeses en directe, passant això si per la important labor que fan enfront els accidents de trànsit i contra els incívics, fins a arribar al punt de sortir com a protagonistes en una sèrie televisiva en la principal televisió pública catalana. És això linxament senyors dirigents dels sindicats policials? A mi més aviat em sembla publicitat enganyosa.

Segons l’últim informe presentant per la Coordinadora per la Prevenció de la Tortura, les denúncies per maltractaments al Principat van passar de 77 l’any 2005, a 144 l’any 2006, important augment que gairebé doble les xifres de l’any anterior. De les 144 agressions, 73 es van produir contra membres dels moviments socials.

És lògic que aquests fets, atacs aberrants a la llibertat i a la dignitat de les persones siguin omesos als mitjans de comunicació? Alguns ja ho són, quants han arribat a nosaltres, de 144? Altres davant l’evidència i gravetat salten a la llum pública, això si, sempre explicant que en cap cas estan generalitzats. És això linxament mediàtic per als dirigents policials?

El que haurien de fer els sindicats policials és investigar tots aquests casos i fer que no es tornin a repetir, eliminar les actituds vexatòries i de superioritat existents en bona part del cos. En el cas que aquestes actituds o part d’elles responguin a ordres de comandaments superiors, o fins i tot dels dirigents polítics el que haurien de fer és denunciar-ho. Seguir les recomanacions del relator especial per a la prevenció de la tortura de la ONU, fins ara ignorades per polítics i dirigents policials també és una bona solució. Aquesta és la manera de recuperar la confiança del poble al qual serveixen i no cap altra.

No serà doncs que el que es pretén amb aquesta manifestació és guanyar l’acceptació de la societat, pressionant a els mitjans de comunicació perquè encara silenciïn més els casos repressius del que ho fan?

O encara més dolorós per els que estimem la llibertat i dignitat de les persones per sobre de tot, no serà que volen legitimar i fer quotidians tots aquests atacs, muntatges policials i agressions?

Article publicat a La Directa, juny 2007