Després de l’11 de Setembre, després del referèndum d’Arenys, després de veure com l’independentisme està cada cop més arrelat i és a la vegada més transversal, em venen algunes reflexions al cap que vull compartir vers l’Esquerra Independentista i el moment actual al Principat. Venim d’uns anys de renúncies i de silencis, d’uns anys en que els polítics dels partits en tenien prou en autodefinir-se com a “independentistes” o “catalanistes” per a continuar mantenint-se al poder i estar legitimats per una massa social que en menor o major mesura rebutja l’Estat Espanyol com a propi.
Ha estat també un temps de silenci en que les activitats i lluites de l’Esquerra Independentista i les classes populars han estat emmordassades pels mitjans de comunicació del poder. Tan sols hem aconseguit superar aquesta barrera en comptades ocasions; com en el cas de les fotos del rei, el cas del Franki o les mobilitzacions estudiantils. En aquestes ocasions hem aconseguit superar el cercle mediàtic gràcies a la desobediència a les lleis de l’Estat en els dos primers casos, i gràcies a les formes de lluita basades en la confrontació i en la combativitat en el tercer. Hi ha hagut però algunes altres ocasions en que també hem aconseguit superar el filtre mediàtic del poder, i aquesta ha estat en la lluita institucional i l’avanç de les CUP a les últimes municipals. I veiem aquí dos exemples contraris i oposats de perquè hem esquivat el filtre mediàtic, en el primer per la gran capacitat que té l’Esquerra Independentista de solidaritzar-se, de plantar cara, d’actuar amb coherència i en ocasions de desbordar el silenci mediàtic imposat. En la segona, i tot i que l’ascens de regidors vingui produït pel treball de base que fan totes les organitzacions i col•lectius afins a l’Esquerra Independentista, han estat els mitjans del poder els que han volgut centrar únicament el triomf en la vessant institucional i donant-li una importància mediàtica que en cap cas es pot equiparar a la que donen, per exemple, a la cada any més massiva manifestació a favor de la llibertat dels presoners polítics catalans l’11 de setembre, que es veu sistemàticament silenciada i ignorada.
Venim d’uns temps de renúncies com deia al principi, dels que uns autoanomenats “independentistes” pactaven amb el govern espanyol el grau de submissió de part de la nostra terra, oblidant més de la meitat d’aquesta. Venim d’un temps de mentides i enganys, però també d’un temps en que tot i el silenci mediàtic l’Esquerra Independentista ha estat al carrer, a les viles i als barris, fent feina i donant exemple. Ha estat al carrer desemmascarant cada una de les traïcions dels polítics al poble català, combatent cada una de les injustícies que el sistema capitalista ens provoca. I segurament aquests dos i algun altre factor –com la corrupció- han aconseguit arribar a uns nivells de desconfiança i de descrèdit de la classe política que sembla no tenir aturador. Entre els joves especialment, els polítics són vistos com una classe aburgesada, que tan sols i és per mantenir-se i enriquir-se, com una classe de mentiders i corruptes.
Mentrestant l’Esquerra Independentista ha crescut i creix, ja que la nostra alternativa és des de baix, les nostres persones són honestes i la nostra lluita és coherent. I és aquest motor, segurament amb algun altre ajuda –com la ridícula parafernàlia de l’Estatut principatí- el que ens ha portat a la situació de descrèdit polític, de descrèdit institucional, de descrèdit a les lleis i a l’Estat Espanyol. Una situació en la que l’Esquerra Independentista parteix d’una bona posició per a ser la força motriu d’un procés d ‘alliberament nacional i social. I això la classe política ho sap, però sobretot ho saben els poderosos capitalistes i ho sap l’Estat, que sempre intentaran subordinar la nostra lluita al front institucional, per domesticar-nos, per fer-nos perdre la coherència, per que algun dia deixem de ser les mes compromeses, les que més lluitem, en definitiva les més coherents. Però ni ho han aconseguit fins avui, ni ho aconseguiran mai.
És en aquest context on comencen a aparèixer plataformes, associacions, col•lectius i un llarg etcètera, que s’autodefineixen com a moviments socials i que apostaven al principi pel sobiranisme i dret a decidir i que aquest estiu han patit una radicalització i aposten ara ja per la independència. Aquesta és una victòria de l’Esquerra Independentista, i així ho hem de veure i dir, nosaltres hem estat els únics que des de fa 30 anys hem reclamat la independència com a única via democràtica possible per al poble català. No obstant desprès d’anys de silenci i de renúncies, l’Esquerra Independentista està més forta que mai, i hi ha més independentistes que mai. Així podem estar satisfets d’haver aconseguit superar l’aïllament polític i mediàtic imposat per l’Estat espanyol i els mitjans del poder. Tot i el silenci d’aquests, hem aconseguit ser presents a moltes viles i barris i a esdevenir l’alternativa nacional i social a un estat opressor i capitalista.
La nostra victòria és parcial però, ja que tot i haver aconseguit despertar les consciències nacionals i desplaçar el poble català cap a l’independentisme, vers l’opressió capitalista no hem estat capaces d’aconseguir plantejar una alternativa socialista i revolucionària, almenys en la mateixa mesura i força. És aquesta l’escletxa que ens ha quedat perquè ara els poderosos intentin dissoldre’ns en unes noves plataformes, que emparant-se en el seu “independentisme” pretenen desplaçar-nos del pol de confrontació independentista i socialista que som, per tal d’enterrar la lluita revolucionària i socialista, i silenciar-nos una altra vegada. I molt bé ho han entès els mitjans del poder que han començat a donar un pes molt important a projectes sobiranistes suposadament “apolítics”, i molt bé ha entès la situació part de la classe política que a partir de Reagrupament o el que esdevingui, es reclamarà com a pol independentista, i més com a moviment social que com a polític –tot i que els seus integrants siguin polítics professionals-. Aquesta serà la nova arma utilitzada per intentar silenciar un cop més a l’Esquerra Independentista i desplaçar-la mediàticament del pol independentista que és.
I és aquí on no hem de caure en els seus paranys ni en els seus jocs barats. No ens hem de llançar a una carrera electoral amb Reagrupament, aquesta tan sols ens provocaria rebaixar el nostre discurs revolucionari i al final els resultats serien bons tan sols on som capaces de fer una lluita diària i plantejar alternatives de veritat. El que ens toca és expandir el nostre projecte i consolidar-lo on ja hi és. Arrelar-nos al nostre entorn i ser referents locals. El que ens toca en aquest moment és reforçar la lluita revolucionària i socialista, reforçar les lluites veïnals i sindicals, de les assemblees de joves, estendre la solidaritat amb les represaliàdes i estendre en fi, un discurs i un missatge que ja mai més pugui ser assimilat pel sistema capitalista i els seus titelles institucionals. L’Esquerra Independentista ha de ser capaç de transmetre el missatge de que o som socialistes o no serem ni lliures ni independents. De que en definitiva o som socialistes o no serem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada