Arriben ràpid i amagats darrera un passamuntanyes. Porten posats el casc, armilla, guants i tot tipus de proteccions militars. Van armats també: pistoles, porres, escopetes de pilotes i per si de cas a la furgoneta guarden les mascares de gas i els pots de gas lacrimògen. Com una pel•lícula bèl•lica passejant-se pel barri.
Arriben de matinada; avui l’objectiu són la Dolores i el Juan, 37 i 43 anys, juntament amb el seu fill Rodrigo de 6 anys. El seu error, haver perdut la feina i no poder pagar la hipoteca. El seu destí, el carrer. Els uniformats no pensen, tan sols obeeixen mecànicament ordres i lleis, sentències fetes a mida dels rics.
Es troben amb un grup de veïnes i companyes de la família. S’han concentrat al davant per evitar que facin fora de casa seva a la Dolores, al Juan i al Rodrigo. “Que la crisi la paguin els rics” es llegeix en una pancarta. El grup d’uniformats s’acosta i exigeix passar. “Juntes ho podem tot” diu una altra pancarta, els veïns no es mouen. El grup d’uniformats treu les porres i obre pas, causant diversos contusionats. “El 29-M Vaga General Anticapitalista” diu una altra pancarta.
La Dolores i el Juan surten. El Rodrigo avui ha anat a dormir a casa els tiets. Surten amb llàgrimes als ulls, llàgrimes d’impotència i desolació al veure el projecte de vida destrossat pel sistema. Al seu pensament el futur del seu fill.
Miro al unifomats encaputxats emportar-se’ls d’una forma mecànica, amb indiferència, com robocops teledirigits. Les llàgrimes dels seus ulls arriben als meus. Són llàgrimes de ràbia.
Ràbia per una família més destrossada pels capritxos del capitalisme. Ràbia pels més de 5.800 desnonaments a Barcelona el 2011, 15 famílies destrossades al dia. Ràbia per la indiferència i el silenci dels mitjans de comunicació, els opinadors encorbatats, els polítics, els sindicats. Ràbia per la humiliació de veure com destrossen una família i no pots fer res. “La seva riquesa, la nostra misèria” crida una paret contra el seu silenci.
30 de març. L’endemà de la vaga els mitjans de comunicació, opinadors encorbatats, polítics i sindicats fan front comú: no pot ser que s’hagin cremat més de 300 contenidors! Són molt més importants que les 5.800 famílies destrossades. No pot ser que s’embruti la “Marca Barcelona” així! És molt més important que un atur juvenil del 50% que ens condemna a la precarietat de per vida. No pot ser que es destrossin els vidres dels bancs! Són més important que el dret a una educació i sanitat pública, sacrificades per salvar els comptes fallits dels banquers
Qui sembra la misèria recull la ràbia clamen aquests dies els carrers, i nosaltres hem perdut la por!
Solidaritat detingudes i empresonades 29M!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada