La història no s'ha acabat.

La història no s’ha acabat.

Saben aquella història que diu:

És un home, que cau des d’un 21é pis, a cada pis es va repetint:

- Estic bé, tot va bé! Estic bé, tot va bé!

Cada cop va més ràpid i està més a prop del terra, tot i això ell segueix repetint-se:

- Estic bé, tot va bé! Estic bé, tot va bé!

Avui, diferents polítics, mitjans de comunicació i demés repeteixen la cantarella de que tot va bé, de que hem de progressar com més ràpid millor. Ho repeteixen mentre cada cop avancem més ràpid cap a la destrucció del planeta i dels seus éssers vius, no tan sols dels humans, que en seran els culpables, sinó de tots els altres que són innocents.

Vivim en un món on criticar el sistema és sinònim de terrorisme, on criticar les desigualtats és sinònim de ganduleria, on caminar contra l’individualisme és motiu de despreci. Però no tan sols això, vivim en un estat on construir alternatives és motiu de repressió, on presentar projectes polítics que surtin del sistema és motiu d’il·legalització, vivim en un estat que tortura impunement i criminalitza aquell que la denuncia.

Enmig de tot això apareixen unes eleccions, democràtiques diuen, on tan sols es permet presentar els que defensen el sistema per sobre de tot, més a la dreta o a l’esquerra, però sempre dins el sistema, sempre ignorant els dèficits del suposat estat democràtic. Sembla que la història s’hagi acabat, que caiguem en picat cap a la nostra fi sense fer res per a aturar-ho. “España va bien” deien, ara diuen “la economia va bien”.

Malgrat tot queda motiu per a l’esperança en tots aquells que cada dia s’aixequen, i donen una mica d’ells per a un món més just i solidari. Tots aquells que dediquen les seves tardes de dissabte a discutir sobre les influències del patriarcat i sobre com alliberar-se’n, o en quins són els principals problemes del seu poble i com arreglar-los. Que es passen els caps de setmana darrera de barres per a poder autogestionar els col·lectius. Que surten a encartellar el que els diaris callen, tot i que algun cop hagin de córrer, perseguits o per nazis o per policies. Que munten concerts solidaris amb les treballadores en vaga, i que en definitiva poc a poc es van obrint camí en un món corromput per la mercantilització, on tot té un preu i un benefici, i sinó no existeix. És la militància, juntament amb l’amor una de les úniques coses que el mercat mai podrà corrompre.

I és que alguns, pensem que la història l’escriurem entre totes i que per suposat, ni s’ha acabat ni té un final decidit!

Linxament mediàtic o intent de legitimació de l’intimidació i la tortura?

El pròxim 6 de juny tindrà lloc a Barcelona una manifestació contra el “linxament mediàtic que rep el cos dels Mossos d’Esquadra”, es queixen de què se’ls qüestioni sistemàticament i que degut a això la població no els té “simpatia”.

No és el cos dels Mossos d’Esquadra el que va agredir els manifestants, en favor dels espais alliberats, amb punxons el dissabte 19 de maig?

No és el cos dels Mossos d’Esquadra el que va interrogar a un jove de Torà fins que firmà l’autoinculpació, això si just abans d’entrar a l’hospital per sobredosi d’amfetamines?

No és el cos dels Mossos d’Esquadra el que desallotja cases alliberades sense cap tipus d’ordre judicial (il·legalment doncs)?

No és el cos dels Mossos d’Esquadra el que ha sortit en vídeos apallissant a més d’un detingut a les comissaries?

No és el cos dels Mossos d’Esquadra el que “va atropellar sense intenció un jove que es va escapar del cotxe trencant una finestra”? No us recorda massa als joves que intentaven saltar per la finestra en els interrogatoris de l’època dura del franquisme?

No és el cos dels Mossos d’Esquadra el que detingué la Núria, membre dels moviments socials gironins, que tot i no haver estat mai ni fitxada, van acusar de terrorisme sense cap tipus de prova? I els que continueu mantenint l’acusació tres mesos després tot i que les proves encara no han aparegut?

No és el cos dels Mossos d’Esquadra el que detingué a gairebé una cinquantena de manifestants fa un any a la manifestació estudiantil del 17 de Novembre? Era la seva primera actuació a Barcelona, i van deixar clar de quin peu calcen.

No obstant el cos dels Mossos d’Esquadra ha rebut últimament un tractament des dels mitjans d’”informació” excel·lent, fent-l’hi tot un seguit de publicitat per aconseguir la simpatia de la gent, simpatia que són incapaços d’aconseguir al carrer amb les seves accions. Des de reportatges on els Mossos són els protagonistes, fins a espectaculars accions retransmeses en directe, passant això si per la important labor que fan enfront els accidents de trànsit i contra els incívics, fins a arribar al punt de sortir com a protagonistes en una sèrie televisiva en la principal televisió pública catalana. És això linxament senyors dirigents dels sindicats policials? A mi més aviat em sembla publicitat enganyosa.

Segons l’últim informe presentant per la Coordinadora per la Prevenció de la Tortura, les denúncies per maltractaments al Principat van passar de 77 l’any 2005, a 144 l’any 2006, important augment que gairebé doble les xifres de l’any anterior. De les 144 agressions, 73 es van produir contra membres dels moviments socials.

És lògic que aquests fets, atacs aberrants a la llibertat i a la dignitat de les persones siguin omesos als mitjans de comunicació? Alguns ja ho són, quants han arribat a nosaltres, de 144? Altres davant l’evidència i gravetat salten a la llum pública, això si, sempre explicant que en cap cas estan generalitzats. És això linxament mediàtic per als dirigents policials?

El que haurien de fer els sindicats policials és investigar tots aquests casos i fer que no es tornin a repetir, eliminar les actituds vexatòries i de superioritat existents en bona part del cos. En el cas que aquestes actituds o part d’elles responguin a ordres de comandaments superiors, o fins i tot dels dirigents polítics el que haurien de fer és denunciar-ho. Seguir les recomanacions del relator especial per a la prevenció de la tortura de la ONU, fins ara ignorades per polítics i dirigents policials també és una bona solució. Aquesta és la manera de recuperar la confiança del poble al qual serveixen i no cap altra.

No serà doncs que el que es pretén amb aquesta manifestació és guanyar l’acceptació de la societat, pressionant a els mitjans de comunicació perquè encara silenciïn més els casos repressius del que ho fan?

O encara més dolorós per els que estimem la llibertat i dignitat de les persones per sobre de tot, no serà que volen legitimar i fer quotidians tots aquests atacs, muntatges policials i agressions?

Article publicat a La Directa, juny 2007