Franki, et volem a casa!

El dilluns passat em va despertar la notícia de l’empresonament de Francesc Argemí, el Franki de Terrassa, un incansable lluitador dels moviments socials terrassencs. La primera reacció ser d’incredulitat, no pot esser que tanquin un jove a qui tan sols acusen de treure una bandera espanyola de l’ajuntament i a més sense proves.

La incredulitat s’anava transformant però en impotència al adonar-me que era veritat, que l’havien tancat per a lluitar contra l’imperialisme espanyol i contra els seus símbols d’ocupació. Poc a poc la impotència es transformava en una solidaritat cap a ell, en una tendresa cap a la seva família, entorn social que un estat que s’autodenomina democràtic acabava de submergir a la misèria. Aquesta és la solidaritat que em porta a escriure ara, que em va portar el mateix dilluns davant la Model on estava tancat. Allà ens varem reunir centenars de solidaries amb en Franki, solidaries que tot i la impotència que pot sentir David contra Goliat hem decidit seguir endavant, lluitar per un món lliure i just, i no ens espanta la seva repressió ni les seves mentides.

Mentides com les de la premsa que titllava als concentrats de anti-sistema, desqualificant així qualsevol raó per a la concentració. No eren capaços d’explicar que havien tancat un company nostre que l’únic delicte que havia comés era defensar la llibertat dels pobles. Tampoc eren capaços d’informar a la societat que a desenes de pobles s’estaven estenent les concentracions i mostres de solidaritat amb en Franki.

Tampoc he sentit ningú qüestionar l’ultratge que significa despenjar la bandera d’un imperi que ocupa el teu poble. L’ultratge en veritat és el que significa tenir un símbol de l’estat imperialista espanyol penjat del balcó.

I per acabar una abraçada de dignitat, tendresa i resistència al Franki, a la seva cel·la de Can Brians 2, d’on ben segur estarà lluitant per a la llibertat dels pobles i persones.

Que el seu somriure ens acompanyi.

Aquesta batalla l’hem de guanyar!

Per ell, per nosaltres!

FRANKI LLIBERTAT!!!

Aturem la destrucció, defensem el territori!

Manifest de l'Assemblea de Joves de l'Alt Urgell

Des de fa uns anys l’estructura socioeconòmica de l’Alt Urgell està vivint un procés de transformació per tal d’adaptar-se al nou context nacional i global.
Aquest procés es caracteritza, en primer lloc, per una absoluta manca de debat sobre el model socioeconòmic, cultural i social que cal per la comarca.
El segon tret característic és l’habitual falta de transparència dels polítics.
Aquests dos factors obren el camí a interessos foranis, que amb la complicitat de polítics i l’ajut d’inversors locals, busquen enriquir-se especulant amb la nostra terra.

El projecte de l’Aeroport comportarà principalment tres grans greuges:
1.- La creació d’una “muntanya artificial”, necessària per a poder allargar la pista de l’aeroport. Aquesta en realitat serà un abocador de runa andorrana.
2.- Aquesta “muntanya artificial” arribarà fins al poble d’Adrall, destrossant el seu entorn i la seva bellesa.
3.- La muntanya artificial comportarà la inutilització de diferents terrenys on actualment treballen pagesos i ramaders.

D’altra banda, la posada en marxa de l’aeroport significarà el pas habitual d’avions pel cel alt urgellenc amb la conseqüent contaminació acústica i atmosfèrica que això comporta.
En aquest sentit és imprescindible remarcar que la ramaderia lletera, molt important al nostre territori, es veurà greument afectada per l’estrés acústic. Aquest provocarà una baixada de la productivitat lletera que condemnarà als ramaders, especialment als més propers a la pista.
També és necessari remarcar que el transport aeri és el més contaminant, pel que aquest projecte és una mofa al canvi climàtic.

Creiem que l’aeroport és fruit dels interessos de sectors econòmics andorrans, que amb aquest projecte disposaran d’un punt d’arribada directa de turistes i clients. En molts casos un autocar els recollirà i els portarà directament a l’hotel a Andorra, sense que aquest turisme ni tan sols repercuteixi en el comerç local.

Arran d’aquest anàlisi, des de l’Assemblea de Joves de l’Alt Urgell considerem que el projecte d’aeroport és una falta de respecte cap als alt urgellencs, tenint en compte la marginació històrica de la nostra comarca pel que fa a les comunicacions; cal recordar que aquí no sols no arriba el tren sinó que a més a més els preus dels autocars són abusius i difícilment assumibles per bona part de la població.

Davant de tot això des de l’Assemblea de Joves apostem per a que s’obri un debat sobre quin model socioeconòmic volem. Entenem que és un tema que ens afecta a tots i que per tant, no podem continuar deixant més temps en mans d’inversors i especuladors.
Volem reafirmar el nostre compromís d’avançar cap a un model que integri la natura i cultura locals, un model que es defineixi a partir dels interessos dels alt urgellencs i no de reduïts (però poderosos) interessos econòmics.

Per tant des de l’Assemblea de Joves de l’Alt Urgell ens oposem al projecte de l’aeroport i lluitarem amb totes les nostres forces perquè el nostre futur no quedi hipotecat per aquesta infraestructura tan innecessària com destructiva. Així mateix volem manifestar la nostra solidaritat amb tots els afectats així com el nostre compromís a participar i treballar colze a colze amb ells per aturar el projecte.

Per acabar volem fer una crida al conjunt d’alt urgellencs a mobilitzar-se i participar en les diferents activitats, reunions, etc.

Aturem la destrucció, defensem la terra!

Assemblea de Joves de l’Alt Urgell – CAJEI
23 d’Abril de 2008

Conseller Maragall, oblida’t de la L€C!

Dijous els professors, mestres i estudiants van sortir al carrer, ho van fer massivament, desprès de tota una setmana de linxament des de diferents sectors on se’ls ha intentat deslegitimar, tractar de corporativistes i demés propaganda desmobilitzadora. S’han manifestat massivament sota el lema “Retirada de les bases de la LEC” desprès d’escoltar el conseller Maragall dir que les bases no es negocien.

La LEC és conseqüència de l’aplicació de les tesis neoliberals que es deriven de l’AGCS (Acord General de Comerç de Serveis) un dels pactes claus de l’OMC (Organització Mundial del Comerç) del qual l’Estat Espanyol és membre. L’objectiu és extreure el màxim benefici dels serveis públics com l’educació i la sanitat entre altres, desmantellant així el ja minvat “Estat del Benestar” i obrint un gran mercat per al negoci fins ara limitat.

Seguint aquesta línia, els principals punts de la LEC són:

- permetre i promoure que actors privats, entre d’altres empreses lucratives, entrin a decidir sobre el funcionament dels centres d’ensenyament.

- atorgar més poders a les direccions dels centres debilitant així la ja minsa democràcia dels centres i creant models jerarquitzats i presidencialistes.

- conduir el sistema educatiu cap a la gestió privada i l’externalització dels serveis, un perill tant per la regulació laboral dels professors i per determinats drets estudiantils.

Durant aquests dies he sentit repetides mil vegades les “terribles” conseqüències que tindria per als pares i mares fer-se càrrec dels seus fills, en un intent desesperat de criminalitzar la mobilització i enfrontar els col·lectius convocants amb el de mares i pares. En cap moment però m’ha semblat que parlessin de les nogensmenys terribles conseqüències que patirien els professors, mestres i alumnes si prosperen aquestes bases, i tota la societat en general, especialment els pares i mares amb qui volen confrontar-los, ja que l’educació és la eina que tenim per a construir una societat justa i solidària en un futur. Així ho devien creure també les mares i pares que també es manifestaven per l’educació dels seus fills.

Hem vist com s’omplien massivament els carrers del centre de Barcelona, com els sindicats vinculats al tripartit no tenien cap més remei que sortir al carrer per a poder-se fer la foto. Sens dubte una gran victòria dels sindicats de base que des del primer moment s’han oposat als plans privatitzadors del conseller.

I per acabar un lema molt repetit durant el recorregut: “Maragall, oblida’t de la L€C!”

La història no s'ha acabat.

La història no s’ha acabat.

Saben aquella història que diu:

És un home, que cau des d’un 21é pis, a cada pis es va repetint:

- Estic bé, tot va bé! Estic bé, tot va bé!

Cada cop va més ràpid i està més a prop del terra, tot i això ell segueix repetint-se:

- Estic bé, tot va bé! Estic bé, tot va bé!

Avui, diferents polítics, mitjans de comunicació i demés repeteixen la cantarella de que tot va bé, de que hem de progressar com més ràpid millor. Ho repeteixen mentre cada cop avancem més ràpid cap a la destrucció del planeta i dels seus éssers vius, no tan sols dels humans, que en seran els culpables, sinó de tots els altres que són innocents.

Vivim en un món on criticar el sistema és sinònim de terrorisme, on criticar les desigualtats és sinònim de ganduleria, on caminar contra l’individualisme és motiu de despreci. Però no tan sols això, vivim en un estat on construir alternatives és motiu de repressió, on presentar projectes polítics que surtin del sistema és motiu d’il·legalització, vivim en un estat que tortura impunement i criminalitza aquell que la denuncia.

Enmig de tot això apareixen unes eleccions, democràtiques diuen, on tan sols es permet presentar els que defensen el sistema per sobre de tot, més a la dreta o a l’esquerra, però sempre dins el sistema, sempre ignorant els dèficits del suposat estat democràtic. Sembla que la història s’hagi acabat, que caiguem en picat cap a la nostra fi sense fer res per a aturar-ho. “España va bien” deien, ara diuen “la economia va bien”.

Malgrat tot queda motiu per a l’esperança en tots aquells que cada dia s’aixequen, i donen una mica d’ells per a un món més just i solidari. Tots aquells que dediquen les seves tardes de dissabte a discutir sobre les influències del patriarcat i sobre com alliberar-se’n, o en quins són els principals problemes del seu poble i com arreglar-los. Que es passen els caps de setmana darrera de barres per a poder autogestionar els col·lectius. Que surten a encartellar el que els diaris callen, tot i que algun cop hagin de córrer, perseguits o per nazis o per policies. Que munten concerts solidaris amb les treballadores en vaga, i que en definitiva poc a poc es van obrint camí en un món corromput per la mercantilització, on tot té un preu i un benefici, i sinó no existeix. És la militància, juntament amb l’amor una de les úniques coses que el mercat mai podrà corrompre.

I és que alguns, pensem que la història l’escriurem entre totes i que per suposat, ni s’ha acabat ni té un final decidit!

Linxament mediàtic o intent de legitimació de l’intimidació i la tortura?

El pròxim 6 de juny tindrà lloc a Barcelona una manifestació contra el “linxament mediàtic que rep el cos dels Mossos d’Esquadra”, es queixen de què se’ls qüestioni sistemàticament i que degut a això la població no els té “simpatia”.

No és el cos dels Mossos d’Esquadra el que va agredir els manifestants, en favor dels espais alliberats, amb punxons el dissabte 19 de maig?

No és el cos dels Mossos d’Esquadra el que va interrogar a un jove de Torà fins que firmà l’autoinculpació, això si just abans d’entrar a l’hospital per sobredosi d’amfetamines?

No és el cos dels Mossos d’Esquadra el que desallotja cases alliberades sense cap tipus d’ordre judicial (il·legalment doncs)?

No és el cos dels Mossos d’Esquadra el que ha sortit en vídeos apallissant a més d’un detingut a les comissaries?

No és el cos dels Mossos d’Esquadra el que “va atropellar sense intenció un jove que es va escapar del cotxe trencant una finestra”? No us recorda massa als joves que intentaven saltar per la finestra en els interrogatoris de l’època dura del franquisme?

No és el cos dels Mossos d’Esquadra el que detingué la Núria, membre dels moviments socials gironins, que tot i no haver estat mai ni fitxada, van acusar de terrorisme sense cap tipus de prova? I els que continueu mantenint l’acusació tres mesos després tot i que les proves encara no han aparegut?

No és el cos dels Mossos d’Esquadra el que detingué a gairebé una cinquantena de manifestants fa un any a la manifestació estudiantil del 17 de Novembre? Era la seva primera actuació a Barcelona, i van deixar clar de quin peu calcen.

No obstant el cos dels Mossos d’Esquadra ha rebut últimament un tractament des dels mitjans d’”informació” excel·lent, fent-l’hi tot un seguit de publicitat per aconseguir la simpatia de la gent, simpatia que són incapaços d’aconseguir al carrer amb les seves accions. Des de reportatges on els Mossos són els protagonistes, fins a espectaculars accions retransmeses en directe, passant això si per la important labor que fan enfront els accidents de trànsit i contra els incívics, fins a arribar al punt de sortir com a protagonistes en una sèrie televisiva en la principal televisió pública catalana. És això linxament senyors dirigents dels sindicats policials? A mi més aviat em sembla publicitat enganyosa.

Segons l’últim informe presentant per la Coordinadora per la Prevenció de la Tortura, les denúncies per maltractaments al Principat van passar de 77 l’any 2005, a 144 l’any 2006, important augment que gairebé doble les xifres de l’any anterior. De les 144 agressions, 73 es van produir contra membres dels moviments socials.

És lògic que aquests fets, atacs aberrants a la llibertat i a la dignitat de les persones siguin omesos als mitjans de comunicació? Alguns ja ho són, quants han arribat a nosaltres, de 144? Altres davant l’evidència i gravetat salten a la llum pública, això si, sempre explicant que en cap cas estan generalitzats. És això linxament mediàtic per als dirigents policials?

El que haurien de fer els sindicats policials és investigar tots aquests casos i fer que no es tornin a repetir, eliminar les actituds vexatòries i de superioritat existents en bona part del cos. En el cas que aquestes actituds o part d’elles responguin a ordres de comandaments superiors, o fins i tot dels dirigents polítics el que haurien de fer és denunciar-ho. Seguir les recomanacions del relator especial per a la prevenció de la tortura de la ONU, fins ara ignorades per polítics i dirigents policials també és una bona solució. Aquesta és la manera de recuperar la confiança del poble al qual serveixen i no cap altra.

No serà doncs que el que es pretén amb aquesta manifestació és guanyar l’acceptació de la societat, pressionant a els mitjans de comunicació perquè encara silenciïn més els casos repressius del que ho fan?

O encara més dolorós per els que estimem la llibertat i dignitat de les persones per sobre de tot, no serà que volen legitimar i fer quotidians tots aquests atacs, muntatges policials i agressions?

Article publicat a La Directa, juny 2007