Iniciativa Internacionalista

L’internacionalisme és la solidaritat entre els pobles, la solidaritat entre la gent que pateix les diverses opressions imperialistes i capitalistes. L’internacionalisme avui és el que defensa les diverses lluites dels cada cop més pobles que lluiten per la seva llibertat. Internacionalisme és l’antifeixisme, tingui la màscara que tingui. Internacionalisme és la lluita contra l’explotació, es doni al poble que es doni i afecti a les treballadores que afecti. Internacionalisme és entendre un sistema global capitalista que provoca l’opressió de pobles i treballadores. Internacionalisme és lluitar a cada un d’aquests pobles per superar l’imperialisme, el capitalisme, el patriarcat que ens oprimeix.

Dintre el marc de les eleccions al parlament europeu del proper 7 de juny s’ha confeccionat una plataforma, Iniciativa Internacionalista – La solidaritat entre els pobles, composada per les esquerres independentistes i anticapitalistes de tot l’Estat espanyol. I és que en aquest marc, “espanyol” de suposada “democràcia”, hi ha partits que no es poden presentar a les eleccions. Per donar veu als que se’ls nega Iniciativa Internacionalista s’aixeca com l’únic projecte real per trencar el silenci que imposa l’Estat feixista espanyol, que no dubta a fer servir tots els mitjans per acabar amb les revolucionàries, siguin del poble que siguin.

Iniciativa Internacionalista és el punt de confluència on s’ajunten els revolucionaris castellans, catalans, gallecs, asturians, canaris, andalusos, extremenys, aragonesos i bascos per recuperar la veu que el feixisme pseudodemòcrata ens roba amb les seves il•legalitzacions. És una veu per oposar-se al capitalisme que cada cop produeix més pobres i menys miserables, tot i que en qualitat ho siguin més.

Han intentat il•legalitzar Iniciativa Internacionalista i fins i tot sota les seves lleis antidemocràtiques no ho han aconseguit. Ara intenten silenciar al màxim l’activitat d’Iniciativa Internacionalista amb tots els mitjans. Però no ho aconseguiran ja que aquesta iniciativa internacionalista surt de dones i homes que no es conformen nomes en pensar, nomes en dir que moltes coses estan malament en aquesta societat. Sinó que a més de pensar-ho, a més de dir-ho, actuen per canviar-les. Dones i homes que posen el seu temps, que posen el seu esforç, que posen la seva il•lusió per veure un món més just. Dones i homes que s’enfronten a l’especulació immobiliària, que defensen el territori. Dones i homes que lluiten per aconseguir millores laborals o millores socials. Dones i homes que denuncien la falta de llibertat per decidir si es vol o no ser part d’aquesta Espanya imposada, obligada, o que cremen els símbols d’una monarquia que mai ha estat necessària. Dones i homes que demanden igualtat real entre gèneres i sexualitats. Aquesta és la força d’aquesta candidatura.
Aquesta és la força d’un vot de lluita.

Entre totes i tots ho aconseguirem tot!

www.iniciativainternacionalista.org

Sis de febrer, setanta anys després.

Sis de febrer, setanta anys després.

El proper 6 de febrer farà setanta anys els tancs de l'exèrcit de Franco entraven a la Seu d’Urgell, la derrota del bàndol antifeixista era un fet i provocava un èxode de centenars de milers d'exiliats polítics. Darrere quedaven mig milió de morts, i els anys següents se'ls afegirien encara més morts i presos.

El 6 de febrer de 1939, també era detingut al seu lloc de treball a Barcelona, Lluís Escaler, militant independentista alt urgellenc. Com molts d’altres és condemnat a mort per un tribunal militar feixista. El delicte, ser català. Lluís Escaler és executat el 23 d’abril del mateix any al Camp de la Bota.

Fa setanta anys la dreta espanyola iniciava una guerra per mantenir els seus privilegis i el règim d’explotació capitalista del qual es beneficiaven, davant això les classes populars van respondre sense dubtar per parar el feixisme i avançar en la construcció d’una societat d’iguals.

Fa setanta anys es truncava per la força un procés revolucionari, que amb els seus defectes, era compartit per la majoria de catalans i catalanes. Es truncava un procés que havia anat combinant la conscienciació de les classes populars catalanes i la lluita d’aquestes, i que pretenia avançar en l’alliberament social i nacional.

Setanta anys després, tots aquells que el 1936 no van dubtar a defensar amb la vida els drets aconseguits i lluitar contra el feixisme, continuen presents. Continuen presents més enllà dels homenatges institucionals hipòcrites que es pugin fer. Continuen presents més enllà de lleis de la memòria històrica sorgides d’un estat descendent del feixista, sorgides d’uns polítics assimilats per aquest estat pseudodemocràtic, que encara no ha restablert l’ordre que els feixistes van enderrocar militarment.

Setanta anys després tots aquells lluitadors anònims, com el Lluís Escaler, i tants altres antifeixistes, independentistes, socialistes, anarquistes.., continuen presents en les lluites que l’esquerra rupturista ha tingut al llarg d’aquest temps, des dels grups antifranquistes, a les diverses organitzacions i lluites de la mal anomenada transició, a les lluites independentistes dels 80, al moviment contra les nuclears, contra la OTAN, contra la globalització, per l’eliminació del servei militar... i infinitat de lluites més, que no haurien estat sense les anteriors, sense ells. En totes elles, darrera de cada pancarta, de cada pintada, de cada acció, continuen presents.

Setanta anys després, ens trobem immersos a una crisi del sistema capitalista, que està evidenciant que el sistema d’explotació continua. Que l’estat lluny de resultar imparcial, es posiciona al costat del capital, condemnant així les classes treballadores a l’atur, a la pèrdua de poder adquisitiu, a la cada cop més llarga jornada laboral, a la cada cop més gran precarietat. Setanta anys després, ens trobem amb un estat que il•legalitza partits, tanca diaris, empresona idees, manté fitxers polítics, manté la tortura, manté judicis polítics.

Setanta anys després de l’arribada del franquisme, tres cents anys després de l’ocupació nacional dels Països Catalans... Hi ha moltes derrotes per commemorar, moltes dates fatídiques en què la lluita d’un poble ha estat aixafada militarment, sense pietat ni compassió. Tot i així la lluita segueix present, per sobre de tots els mitjans que l’estat espanyol ha utilitzat per eliminar-nos. La voluntat d’avançar cap a una societat lliure i justa continua viva, i creixent. I com deia un polític d’altres temps, si un tigre no para de lluitar contra un elefant, l’elefant morirà exhaust.

70 anys després, la lluita continua.

70 anys després de l'entrada dels feixistes continuem lluitant contra els seus hereus.

Fa setanta anys els tancs de l'exèrict de Franco entraven per la Diagonal de Barcelona, i la capital catalana queia definitivament després d'una lluita de dos anys i mig contra el feixisme. La derrota provocaria un èxode de centenars de milers d'exiliats polítics. Darrere quedaven mig milió de morts, i els anys següents se'ls afegirien encara més morts i presos.

La guerra l'havien iniciada el 18 de juliol del 1936 un grup de militars colpistes amb el suport de la dreta i l'església catòlica, que veia que, en el context de la República, la classe obrera cada cop exigia més drets i canvis igualitaris més profunds, i que les nacions oprimides lluitaven per majors graus de llibertat. La dreta no es podia permetre que la situació es desbordés i perdre el control del poder.

La República havia arribat gràcies a anys de lluites i mobilitzacions. I les classes populars, davant de l'aixecament feixista, van respondre sense dubtar per defensar la República però, sobretot, per fer anar més enllà la lluita de classes, abolir els privilegis per construir una societat d'iguals
i assolir les llibertats nacionals.

A aquella lluita s'hi unirien fins a 35.000 joves vinguts de 54 nacions d'arreu del món, perquè la guerra d'aquí era també un front internacional de lluita contra el feixisme.

La derrota va ser dolorosíssima. S'havien perdut desenes de milers de vides, i encara més esperances en la construcció d'un món d'iguals. El nostre país veia com la llibertat es tornava a allunyar. Com ja havia succeït el 1714, un 10% de la població catalana va haver de marxar a l'exili, i el país que es va quedar ho va fer silenciat pels fusells, la presó i la por. Començaven anys de repressió lingüística i intent de genocidi cultural dels Països Catalans.

Però des de l'endemà de la derrota, les classes populars catalanes van començar a preparar la resistència: els que havien marxat van organitzar el maquis, des de dins també es començava a articular l'oposició, més endavant els obrers nascuts aquí i els que arribaven d'altres punts de la península
organitzaven les primeres vagues, i més tard les organitzacions comunistes i llibertàries combatrien als carrers contra la dictadura, una lluita que molts creien indisociable de la lluita contra el capitalisme. Malgrat 40 anys de dictadura i repressió, la resistència va aconseguir mantenir el país viu.

Els que governen avui són els hereus dels que van entrar per la Diagonal el 26 de gener del 1939. Encara que alguns ho neguin, tots ells ho són perquè la legalitat de Franco no s'ha trencat, i és que el 1979, enlloc de recuperar les institucions i la legislació contra les quals Franco s'havia alçat el 1936, van decidir reformar l'herència franquista, però sense exigir cap responsabilitat pels crims comesos i mantenint el poder real en mans dels mateixos.

I si ells són els hereus dels vencedors, nosaltres ho som dels centenars de milers d'homes i dones que van ser derrotats, però també dels que van lluitar al maquis i a la resistència europea contra el feixisme, d'aquelles i aquells que van organitzar les primeres comissions d'obrers clandestines al nostre país, de les que es van reivindicar com a persones lliures i es van enfrontar als manaments de l'església i a la moral retrògada, dels que van dir durant els anys 70 que la reforma era una enganyifa, dels que van organitzar l'independentisme combatiu els anys 80, o dels grups de joves que a mitjans anys 90 van tornar a prendre els carrers i van omplir les cases buides.

Nosaltres som els seus hereus. I com a hereus ens comprometem a mantenir el combat contra els qui administren l'herència que els van deixar ben fermada Felip V i Franco, i que no són més que gestors fidels del marc constitucional que segueix mantenint-ho tot lligat i ben lligat en benefici dels capitalistes i que continua negant les llibertats nacionals.

Ens comprometem a no defallir!
Encara hi ha combat!

Campanya 300 anys d'Ocupació, 300 anys de Resistència
www.300anys.cat

El teu silenci és la seva força!

21 i 22 de Novembre: Jornades Antirepressives a l’Alt Urgell.

EL TEU SILENCI ÉS COMPLICITAT !

Aquest 20 de Novembre ja fa 34 anys de la mort del dictador feixista espanyol, aquest fet juntament amb altres factors, entre els quals volem destacar la necessitat del capital espanyol d’obrir els mercats per a créixer i la contestació cada vegada més generalitzada i combativa al règim franquista, van provocar que s’iniciés un procés de reforma del sistema franquista. Un procés de reforma del franquisme que pretenia recuperar la legitimitat social i internacional necessària per a garantir la seva continuïtat i expansió.

Aquest procés de reforma, anomenat transició, va mantenir als seus llocs a jutges i militars; va mantenir la legalitat franquista (impossibilitant el retorn dels béns acumulades per feixistes i col·laboradors als seus propietaris); va mantenir també el tribunal d’excepció encarregat de donar “cobertura legal” als judicis polítics, abans anomenat Tribunal del Orden Público, ara Audiència Nacional. Per acabar d’arrodonir la jugada es decretava una amnistia, que acollia a tots els criminals de guerra feixistes mentre quedaven fora bona part dels militants independentistes empresonats. Aquí començava una nova etapa de repressió, aquest cop sota el nom de “democràcia”.

Amb aquestes jornades, des de l’Assemblea de Joves de l’Alt Urgell – CAJEI volem donar veu als silenciats, retornar la dignitat als torturats, a les víctimes de les lleis antidemocràtiques d’un Estat que prioritza la seva unitat i la preservació del sistema capitalista als drets individuals i nacionals. Un Estat que no té cap vergonya a l’hora de torturar, a l’hora d’elaborar fitxers polítics, a l’hora de fer muntatges policials per a criminalitzar persones i moviments socials.

Per això volem animar-vos a participar de les jornades, a informar-vos i a descobrir aquesta cara oculta de l’Estat Espanyol. Perquè mirar cap a una altra banda quan s’escolten crits de socors, és complicitat.

Per últim des de l’Assemblea de Joves de l’Alt Urgell – CAJEI volem donar el nostre support i escalfor a tots i totes les torturades per l’Estat espanyol, a tots els represaliats i represaliades polítiques. Volen aconseguir una societat amb pensament únic i destruir la dissidència política, només la solidaritat i la lluita els farà retrocedir!

On hi ha lluita hi ha repressió,

On hi ha repressió hi ha solidaritat!

Assemblea de Joves de l’Alt Urgell – CAJEI

LES ENTRANYES DE L’ESTAT, APUNTS SOBRE LA REPRESSIÓ POLÍTICA.

La repressió és una eina que utilitzen els Estats per a controlar la societat, amb la qual persegueix l’objectiu de debilitar tots els moviments que el qüestionin o el posin en perill, i exerceix diversos efectes: el primer, sobre el reprimit, que patirà en primera persona el fet d’haver d’enfrontar-se a un judici, en molts casos desigual. En segon lloc, introdueix la por a l’entorn de l’afectat i a tot el moviment en general, intentant que es desisteixi. Un altre efecte important de la repressió és la criminalització del subjecte que la pateix però també de tot el col·lectiu al que pertany. Per últim, la repressió desestabilitza el moviment al què afecta ja que obliga a destinar esforços en la defensa dels reprimits i suposa un desgast per als companys, tot això provoca que el col·lectiu afectat deixi de fer la seva feina natural per a lluitar contra la repressió.

Mossos d’Esquadra i repressió són dos conceptes que van lligats. Des del seu inici el cos dels Mossos d’Esquadra compta amb la seva Brigada Mòbil (antiavalots) i amb la Brigada d’Informació, ambdós destinats a exercir un control social i repressiu.

Els primers són els encarregats de dissoldre i criminalitzar determinades protestes incòmodes. La brigada d’informació exerceix una repressió més puntual, controlant les persones que participen dels moviments socials, sindicals, polítics, etc.

Les actuacions de la policia del principat han estat les de reprimir i silenciar per la via violenta el que no aconseguien callar des de les institucions. Davant les protestes estudiantils, sindicals o dels transportistes, la repressió ha estat l’única resposta que han rebut els col·lectius que s’han vist obligats a protestar al carrer davant les contradiccions del sistema capitalista d’aquests darrers anys.

Aquesta repressió va acompanyada d’alguns mètodes que coarten la llibertat d’expressió com l’encerclament i segrest de manifestacions en les quals es controla la manifestació, se la rodeja, i s’impedeix entrar i sortir a ningú. En aquests casos d’una presència desmesurada d’agents antidisturbis el dret a la manifestació es veu greument coaccionat i la protesta durament criminalitzada.

La utilització de fitxers polítics també ha quedat demostrada en nombrosos judicis en els quals se citen militàncies i activitats de persones sense antecedents, activitat que serveix per a controlar els militants més actius de les organitzacions i, quan es pot, dirigir la repressió contra ells.

Aquesta, ens agradi o no, vulguem veure-la o no, és la realitat de l’Estat capitalista espanyol, com ha quedat demostrat en les seves accions contra els diferents moviments que el qüestionen. Els exemples més recents a casa nostre poden ésser els judicis als antimonàrquics o el recent empresonament d’en Franki, en el camp laboral ens podem trobar amb la criminalització i repressió cap als conductors d’autobús de TMB o més recentment contra els transportistes. A nivell estudiantil les protestes contra el procés de Bolonya han avançat en la seva criminalització quan s’apropa el moment d’aprovar els nous plans d’estudis que hauran d’aplicar la reforma neoliberal de l’educació superior imposada des d’aquesta nova “Europa del Capital”.

És en aquest context on conèixer la repressió, el seu fi i els seus mitjans, ens ajudarà a identificar-la quan aquesta afecti el nostre entorn. És en aquests moments que serà més necessària que mai la nostra solidaritat amb els col·lectius afectats, davant la repressió directa en forma de detencions i empresonaments la resposta popular és molt important com ens demostren els casos d’en Franki o dels anti-monàrquics. També és vital saber identificar la criminalització que acompanya i acompanyarà en molta més gran mesura el conjunt de lluites que qüestionen i qüestionaran cada vegada amb més força l’Estat Espanyol i Francès, i el sistema capitalista en conjunt.

La reobertura de l’aeroport de la Seu d’Urgell.

La història de la reobertura de l’Aeroport dels Pirineus – Andorra ve marcada per la desinformació per part de l’administració, el silenci dels polítics i les protestes creixents de veïns.

Fa prop d’un any, el 8 de maig de 2007, Incasòl comprava per 8 milions d’euros els terrenys de l’actual aeròdrom a la família Betriu amb la intenció de construir un nou aeroport, amb capacitat per a rebre vols internacionals. Les 168 hectàrees comprades representen tan sols el 85 % de la superfície de 198 que es preveu ocupi l’aeroport. El conjunt del projecte de reobertura de l’aeroport compta de moment amb un pressupost de 116 milions d’euros.

Ja en el primer moment tan el llavors alcalde de la Seu, Jordi Ausàs (actualment Conseller de Governació) d’ERC, com el delegat de Política Territorial i Obres Públiques, Jordi Mas del PSC es mostraven molt satisfets del pas i celebraven el gest de la Generalitat, tot i que la compra dels terrenys es feia sense l’existència de cap pla ni estudi, ni pel que fa a la infraestructura, ni a la viabilitat, ni molt menys a l’impacte ecològic.

El termini d’al·legacions al pla que es va presentar a principis d’any, es va acabar amb les protestes del municipi de Montferrer i Castellbó que demanava que es presentés un Pla Director i un estudi de viabilitat. L’alcalde Ramon Fierro es queixava que “no és lògic que no s’hagi estat treballant en tot moment d’esquena als consistoris”.

Aquesta manera de funcionar basada en la desinformació i secretisme ha estat una constant durant tot el procés de reobertura de l’aeroport segons denuncia l’Associació En Defensa de l’Alt Urgell, plataforma que agrupa una cinquantena de veïns de l’Alt Urgell, especialment dels pobles més afectats com Montferrer i Adrall. L’AEDAU creada aquest 2008 amb l’objectiu immediat de paralitzar el projecte, es va presentar públicament aquest abril, iniciant una recollida de firmes en contra l’aeroport.

Un dels efectes de la reobertura de l’Aeroport és la construcció d’un talús de 150 metres d’altura que arribarà fins al costat mateix de la població d’Adrall, aquest talús és necessari per a poder allargar la pista de vol i complir així amb les dimensions internacionals.

Segons els estudis, es preveu que passin per l’aeroport uns 169 vols diaris, entre els comercials i els de passatgers, aquests provocarien un impacte sonor considerable especialment a Adrall, però també a la resta de zona degut a les maniobres d’aterratge i enlairament.

L’Associació En Defensa de l’Alt Urgell (AEDAU), a part de continuar amb la recollida de signatures, ha anat fent difusió de la problemàtica ja sigui amb pancartes i cartells. El passat dijous 14 de maig es van concentrar davant l’ajuntament de Ribera d’Urgellet per reclamar a l’alcalde un posicionament clar sobre l’aeroport. Una de les principals demandes dels veïns és que s’obri un procés de participació ciutadana i s’informi de la magnitud del projecte.

També l’Assemblea de Joves de l’Alt Urgell s’oposa al projecta ja que considera que està al servei dels interessos econòmics andorrans i no respon a una necessitat alt urgellenca, en aquest sentit consideren que “ el projecte d’aeroport és una falta de respecte cap als alt urgellencs, tenint en compte la marginació històrica de la nostra comarca pel que fa a les comunicacions; cal recordar que aquí no sols no arriba el tren sinó que a més a més els preus dels autocars són abusius i difícilment assumibles per bona part de la població”.

En aquest sentit i emmarcada dintre la campanya nacional de la CAJEI, el passat 3 de maig es va celebrar la tercera de les caminades en defensa del territori que transcorregué entre la Seu i Vilanova de Banat, una de les intencions d’aquesta era la denúncia de la destrucció que pateix el territori, a causa de la submissió d’aquest als interessos privats. Una destrucció que segons l’AJAU tan sols beneficia a uns pocs. Des de l’organització juvenil es reclama també que s’iniciï un procés democràtic entorn el model socioeconòmic que es vol a la comarca i les diverses infraestructures que necessita aquest.

En aquest context de creixents protestes, el grup d’ICV de la Seu d’Urgell ha demanat que es creï una comissió per a estudiar els impactes de la infraestructura, segons el portaveu d’ICV “els resultats del treball de la comissió haurien de servir per esvair totes aquestes preocupacions”, també ha recordat que sempre s’han posicionat a favor de la reobertura de l’aeroport.

Tan des de l’AEDAU com des de l’AJAU, es proposa l’arribada del tren com una solució real i que suposaria un vertader impuls social i econòmic per a l’Alt Urgell aquesta opció ha estat desitjada pels alt urgellencs durant anys, i fins i tot s’han arribat a fer estudis i projectes, cap però ha tirat mai endavant.

Franki, et volem a casa!

El dilluns passat em va despertar la notícia de l’empresonament de Francesc Argemí, el Franki de Terrassa, un incansable lluitador dels moviments socials terrassencs. La primera reacció ser d’incredulitat, no pot esser que tanquin un jove a qui tan sols acusen de treure una bandera espanyola de l’ajuntament i a més sense proves.

La incredulitat s’anava transformant però en impotència al adonar-me que era veritat, que l’havien tancat per a lluitar contra l’imperialisme espanyol i contra els seus símbols d’ocupació. Poc a poc la impotència es transformava en una solidaritat cap a ell, en una tendresa cap a la seva família, entorn social que un estat que s’autodenomina democràtic acabava de submergir a la misèria. Aquesta és la solidaritat que em porta a escriure ara, que em va portar el mateix dilluns davant la Model on estava tancat. Allà ens varem reunir centenars de solidaries amb en Franki, solidaries que tot i la impotència que pot sentir David contra Goliat hem decidit seguir endavant, lluitar per un món lliure i just, i no ens espanta la seva repressió ni les seves mentides.

Mentides com les de la premsa que titllava als concentrats de anti-sistema, desqualificant així qualsevol raó per a la concentració. No eren capaços d’explicar que havien tancat un company nostre que l’únic delicte que havia comés era defensar la llibertat dels pobles. Tampoc eren capaços d’informar a la societat que a desenes de pobles s’estaven estenent les concentracions i mostres de solidaritat amb en Franki.

Tampoc he sentit ningú qüestionar l’ultratge que significa despenjar la bandera d’un imperi que ocupa el teu poble. L’ultratge en veritat és el que significa tenir un símbol de l’estat imperialista espanyol penjat del balcó.

I per acabar una abraçada de dignitat, tendresa i resistència al Franki, a la seva cel·la de Can Brians 2, d’on ben segur estarà lluitant per a la llibertat dels pobles i persones.

Que el seu somriure ens acompanyi.

Aquesta batalla l’hem de guanyar!

Per ell, per nosaltres!

FRANKI LLIBERTAT!!!