La CUP, al Parlament!

Anem al parlament, hi anem assumint la veu de les 80.000 desnonades, la veu de les joves precàries, de les treballadores cada vegada més explotades, la veu de les immigrants esclavitzades i perseguides, de les dones a qui es nega el dret al seu propi cos. Som la veu dels 2 milions d’aturades i dels 3 milions de pobres que hi ha avui als Països Catalans, la veu dels qui mai hem tingut veu. També som la veu de les criminalitzades, de les detingudes, de les represaliades.

Som dones i homes compromeses que lluitem i hem lluitat, des dels moviments populars, des del moviment sindical i el feminista, des del juvenil i l’estudiantil, des de l’Esquerra Independentista i la CUP. La veu dels que hem lluitat, lluitem i lluitarem per uns Països Catalans independents, socialistes i feministes!

La nostra veu no és ni vol ser la d’un partit. La nostra és la veu d’aquesta part, encara petita, dels Països Catalans que no renuncia al seu futur, que s’organitza i lluita, que planta cara, que crea espais de contrapoder i cultura popular.

Per alguns som els de la cultura del no. I ens ho diuen especialment aquells que no han parat de regalar el seu SI a les oligarquies i als poderosos. I és veritat que venim de moltes lluites del no, perquè de moment som els de baix que lluitem per fer fora els de dalt i portar el poder dels luxosos despatxos a les places.

La CUP venim del no al carrer contra les grans infraestructures, com el TAV o els aeroports de Alguaire, Castelló o la Seu, construïts per als rics mentre el transport públic per les classes populars continua sent penós! Com s’entén que es gastin 1.000.000€ en un aeroport per a rics quan als nostres estudiants pujar un cap de setmana a la Seu els costa 54€?

La CUP venim del no al carrer als transvasaments de l’Ebre i del Segre! Transvasament del Segre per cert on Iniciativa es va oblidar del cognom els Verds tot i que ara l’hagi recuperat.

La CUP venim de les lluites contra la Reforma Laboral i de les pensions fetes pel PSOE i PP, d’una vaga general feta des de la base i on a la Seu es van manifestar més de 300 persones i arreu del país els cossos repressius ens van deixar amb més de 100 companyes detingudes i centenars de ferides per cops de porra o impactes de pilota.

Venim de la lluita contra la privatització de la universitat que suposa el procés de Bolonya, que deixa l’ensenyament universitari desprotegit en mans de multinacionals i bancs. Procés impulsat per ERC i amb la complicitat de les porres del robocops dirigits llavors pel Saura.

Venim de la lluita contra els 80.000 desnonaments. Ja n’hi ha prou de salvar els bancs culpables i fer fora de casa seva famílies senceres deixant-les a la misèria! No podem continuar tolerant la imposició de la misèria a cada vegada més famílies.

Venim de les lluites contra la privatització i desmantellament del sistema públic de salut i d’educació , destrucció planificada per CIU per permetre que el sistema privat creixi i així s’engreixin les butxaques dels seus amics de les privades.

Venim d’aquests i de infinitat de lluites, i entrarem a portar la veu del carrer, però també entrarem a aixecar la manta i a treure a la llum tota la merda i corrupció que s’ha instal·lat al parlament. Perquè nosaltres no tenim por, no tenim res a perdre. Som les úniques que no ens hem lligat de mans als bancs demanant-los crèdits ni ho farem.

Entrarem al Parlament per recordar-li a l’Artur Mas i a l’Albert Batalla que un patriota és qui s’estima el seu país, no qui destrossa la seva educació i sanitat per malvendre-les als rics per 4 propines i beneficis personals. Un patriota no és qui el reprimeix, tampoc és aquell que empobreix la seva gent o la fa fora de casa per regalar-la als bancs.

La CUP venim de les lluites populars i no venim a trair-les sinó al contrari, entrarem per potenciar-les, a fer d’altaveu dels que lluiten, a ser una eina per les que planten cara. Posarem un peu al parlament per fer créixer i multiplicar els peus i les lluites al carrer.

Ens trobem davant l’esgotament d’Espanya i la seva constitució. Ens trobem també davant l’esgotament de la fase més amable del capitalisme, l’estat del suposat benestar fa aigües i ja es història.  Ens trobem també a les portes d’un moment de canvi provocat per aquest esgotament i per la creixent conscienciació i mobilització de les classes populars al voltants dels eixos independentista i social. Un moment de canvi en que les classes dirigents amb CIU liderant i la resta fent de comparsa es preparen per a una segona transició. Es preparen per assegurar el poder per als mateixos de sempre, per als seus. Canviar de vestit per poder mantenir l’essència. Volen canalitzar el impuls popular de canvi cap a un altre engany. Volen canviar l’embolcall perquè res no canviï i ells mantinguin les seves butaques i els rics els seus privilegis.

Els dos camins apareixen clars: noves estructures d’estat perquè res no canviï o independència perquè canviï tot.

Davant d’ells, a CUP ens presentem al Parlament amb un missatge nítid: ho volem tot, independència i socialisme.  Ens presentem per entrar-hi, per plantar cara, per desemmascarar tots els enganys. Per portar-hi la veu del carrer. Entrarem a desobeir la por, i anirem veient que som ja milers i milers i cada cop som més, els que anem perdent la por.

Anem a recordar-li al govern que surti, que mentre no hi hagi llibertat i justícia als Països Catalans no hi haurà pau per als explotadors ni per als seus còmplices.

Perquè viure dignament no és un privilegi sinó un dret, ho volem tot!

Pau Lozano

Número 2 de la llista de la CUP - Alternativa d’Esquerres  per Lleida

llibertat detingudes!

Puig, la impotència dura instants.

Instants d’impotència al posar-me a la pell de la companya, a la cel•la, sola i aïllada amb tot de goril•les intentant que es trenqui.
Instants d’impotència al pensar en el patiment de la família, en els projectes estroncats per la repressió dels rics per mantenir-se.
Impotència al llegir el lamentable coro acomplexat i llepaculs de periodistes i opinadors.

Però Puig, la impotència dura poc.
Es transforma en FÀSTIC cap als mercenaris que apliquen la repressió seguint el manual.
Es transforma en RÀBIA cap als polítics botiflers que continuen defensant els rics i poderosos i destrossant les nostres vides.
Es transforma en ODI als rics, ODI als poderosos, ODI a tots els que us lucreu d’aquest sistema criminal i aplicant la violència cap als que nomes volem viure.
Es transforma en ACCIÓ contra tots vosaltres, ho volem tot per a tots i us esmicolarem els privilegis.

I Puig, la impotència dura instants però tenim memòria i la ràbia la dosificarem fins la victòria!

D’estafa planificada a robatori violent El sistema grinyola cada vegada més fort. Milers de famílies desnonades. Milers de famílies per sota el llindar de la pobresa. Milers de famílies amb tots els seus membres a l’atur. I encara més: un de cada dos joves no treballa, i l'altre té una feina de merda. I els preus no paren de pujar. Les taxes per accedir a la Universitat es doblen i fan d’aquest dret un luxe. Ens volen robar la sanitat pública posant taxes i copagaments perquè en paguem una de privada i ells facin negoci. Noves reformes laborals que ens deixen en una absoluta precarietat i misèria. I encara més: tancant hospitals i CAPs, acomiadant metges i mestres, i augmentant la ràtio d’alumnes per classe i les llistes d’espera. Mentrestant, ajudes milionàries als bancs. Milions de retallades en salut i educació. Milions per salvar els rics i els seus privilegis. L’estat es desemmascara. L’explotació capitalista queda a la vista als ulls dels que s’atreveixen a mirar. La maquinària de propaganda del poder està cada dia més deslegitimada. Amb la crisi, la disfressa del capitalisme s’ha fet insostenible, fa aigües i amb aquesta l’engany. I la gent comença a dir prou. Molts diuen prou a casa dinant, al bar fent una cervesa amb els companys, al carrer en trobar-se amb la veïna. Alguns, pocs, surten al carrer i comencen a demostrar que una alternativa és possible: gràcies a aquests tot s’accelera, i la història comença a caminar. L’autodefensa de classe apareix davant del robatori dels rics. Recuperar el nostre futur, recuperar la democràcia implica destruir el capitalisme, destruir les seves estructures de poder i control. La lluita de classes torna a la superfície.

Més mossos al carrer i més armats: 8.000 agents per protegir els dirigents dels Bancs Europeus reunits a Barcelona. El que havia estat una estafa planificada, acceptada per la població gràcies a les engrunes que ens repartien, es transforma ara en un robatori armat i violent. Fortificació de Barcelona, milers d’agents encaputxats corrent per “Barcelona”. Franctiradors als terrats. Helicòpters volant. Centenars de furgons corrent amunt i avall tot el dia. Pallisses a València. Empresonats. Llistes de perillosos. Identificacions massives. Criminalització. Persecució política. Mentrestant, indults als lladres encorbatats de CIU del cas Turisme, indults als mossos torturadors de les Corts, Camps al carrer, Urdangarin al carrer, Rato al carrer. Aquesta és la cara de la seva democràcia: els privilegis no es toquen, el sistema no es canvia. Però nosaltres ja fa temps hem perdut la por i cada cop en som més que plantem cara. Van voler que oblidéssim, però toca recordar que ja cantaven fa anys “ja lliure de l’engany, en veuré milers com jo, que van vencent la por”.

Els encaputxats violents

Arriben ràpid i amagats darrera un passamuntanyes. Porten posats el casc, armilla, guants i tot tipus de proteccions militars. Van armats també: pistoles, porres, escopetes de pilotes i per si de cas a la furgoneta guarden les mascares de gas i els pots de gas lacrimògen. Com una pel•lícula bèl•lica passejant-se pel barri.

Arriben de matinada; avui l’objectiu són la Dolores i el Juan, 37 i 43 anys, juntament amb el seu fill Rodrigo de 6 anys. El seu error, haver perdut la feina i no poder pagar la hipoteca. El seu destí, el carrer. Els uniformats no pensen, tan sols obeeixen mecànicament ordres i lleis, sentències fetes a mida dels rics.

Es troben amb un grup de veïnes i companyes de la família. S’han concentrat al davant per evitar que facin fora de casa seva a la Dolores, al Juan i al Rodrigo. “Que la crisi la paguin els rics” es llegeix en una pancarta. El grup d’uniformats s’acosta i exigeix passar. “Juntes ho podem tot” diu una altra pancarta, els veïns no es mouen. El grup d’uniformats treu les porres i obre pas, causant diversos contusionats. “El 29-M Vaga General Anticapitalista” diu una altra pancarta.

La Dolores i el Juan surten. El Rodrigo avui ha anat a dormir a casa els tiets. Surten amb llàgrimes als ulls, llàgrimes d’impotència i desolació al veure el projecte de vida destrossat pel sistema. Al seu pensament el futur del seu fill.
Miro al unifomats encaputxats emportar-se’ls d’una forma mecànica, amb indiferència, com robocops teledirigits. Les llàgrimes dels seus ulls arriben als meus. Són llàgrimes de ràbia.

Ràbia per una família més destrossada pels capritxos del capitalisme. Ràbia pels més de 5.800 desnonaments a Barcelona el 2011, 15 famílies destrossades al dia. Ràbia per la indiferència i el silenci dels mitjans de comunicació, els opinadors encorbatats, els polítics, els sindicats. Ràbia per la humiliació de veure com destrossen una família i no pots fer res. “La seva riquesa, la nostra misèria” crida una paret contra el seu silenci.

30 de març. L’endemà de la vaga els mitjans de comunicació, opinadors encorbatats, polítics i sindicats fan front comú: no pot ser que s’hagin cremat més de 300 contenidors! Són molt més importants que les 5.800 famílies destrossades. No pot ser que s’embruti la “Marca Barcelona” així! És molt més important que un atur juvenil del 50% que ens condemna a la precarietat de per vida. No pot ser que es destrossin els vidres dels bancs! Són més important que el dret a una educació i sanitat pública, sacrificades per salvar els comptes fallits dels banquers

Qui sembra la misèria recull la ràbia clamen aquests dies els carrers, i nosaltres hem perdut la por!

Solidaritat detingudes i empresonades 29M!

Atrevim-nos a lluitar, atrevim-nos a guanyar!

Els propers dies venen a la Seu, dins el marc de la Trobada d’Empresaris del Pirineu, alguns dels grans poderosos de l’empresariat català i espanyol, acompanyats dels polítics de torn, amb l’objectiu de convèncer a la resta de petits i mitjans empresaris, sobre l’anàlisi de la situació actual de la crisi i les sortides que els poden beneficiar més. Entre les seves propostes segur que es repetiran paraules com “internacionalització”, “infraestructures”, “competitivitat”, “contenció despesa”, “moderació salaris”.

I és que no proposen res de nou, són els mateixos que han provocat la crisi, són els que un govern suposadament d’esquerres ha hagut de rescatar privatitzant tot l’esforç de les classes treballadores. Són els mateixos que imposen les seves retallades en sanitat, educació i pensions, no hi ha diners diuen?

Per a salvar-los a ells sí que n’hi ha hagut, ho necessitaven més que nosaltres? El que ells volen es esmicolar els drets socials per tal de fer-hi negoci amb els seus fons de pensions privats, els seus hospitals privats i les seves escoles privades!
Ara vindran a la Seu i exigiran bones infraestructures com l’Aeroport que desprès que el govern de la suposada esquerra el projectés, el nou govern, igual de titella ja ha avançat que no paralitzarà, tot i que costi 1.260.000 euros. Exigiran augmentar la competitivitat, o en paraules entenedores noves retallades de drets dels treballadors, sembla que no en tinguin prou amb la reforma laboral i la reforma de pensions que un altre dels seus governs titelles, en aquest cas el de Madrid ha fet. També parlaran d’internacionalitzar els negocis, amb això han portat un gran expert, el president de d’una de les organitzacions de crims internacionals més amb més saquejos al currículum: Repsol YPF.

I és que ells, són una minoria, preocupada només per a tenir més i més, actitud imprescindible dins el sistema capitalista, i actitud que ens ha portat a una crisi, actitud que necessàriament ens hi havia de portar donat el caràcter finit del planeta i de la riquesa. Una crisi que ara ens volen fer pagar a totes les que no l’hem provocat. A totes menys a ells que l’han provocat. I és que ells, ni porten els fills a l’escola pública, ni són usuaris de la sanitat pública (excepte en els casos de malalties greus on la privada se’n renta les mans) i molt menys confien en el pla de pensions públic.

El capitalisme ens torna a demostrar que no funciona, ha sortit de cada crisi amb canvis que permetien un increment de l’especulació i del diner ràpid en diversos sectors. Ara vol tornar a fer el mateix, destrossant l’estat del benestar i els drets dels treballadors, creant nous negocis en l’educació, la sanitat i les pensions. Però quan l’expansió d’aquests nous negocis s’acabi, tornarà a entrar en crisi. Llavors, que serà el següent que ens robaran?

Alhora el sindicalisme groc de CCOO i UGT, i les suposades esquerres de PSC, ICV i ERC s’han demostrat incapaces de plantar cara a les grans elits capitalistes. Amb el seu possibilisme, només encaminat a aconseguir quotes de poder i petites reformes sense anar a la rel del problema, han desmobilitzat al poble i ens han portat a un atzucac sense sortida. Aquesta suposada esquerra ha acabant fent ells polítiques neoliberals, s’ha acabat prostituint al capitalisme per a mantenir la seva cadira i el seu cotxe oficial, i no li ha importat fer reformes laborals, del sistema de pensions, etc. Tampoc li ha importat “netejar” els carrers de protestes, tot i que ara demanin dimissions, com va passar amb el moviment estudiantil. I un cop més, com s’ha demostrat al llarg de la història, davant una dreta real i una suposada esquerra que fa el paper de la dreta, la població opta per la versió original.

Ara, desprès de 30 anys de renúncies i rendicions, i totalment des legitimats els veurem intentar fer un rentat de cara, recuperant part del discurs d’esquerres per a reconduir la indignació cap a la via possibilista i reformista que els garanteix la menjadora però que a nosaltres ja sabem on ens porta: a la submissió als mercats i als poderosos.

Ara ens toca a nosaltres, als del carrer, a les treballadores, a les indignades de les places, als joves, als pirinencs. Ara ens toca a nosaltres, els que anem a l’hospital on han tancat el quiròfan, als que ens en lloc de classe a l’estiu tenim sauna als barracons del institut i al hivern tenim nevera. Ara ens toca als que portàvem el fill a l’escola rural que han tancat, als que han rebaixat el sou per a salvar el banc que ens fa pagar l’hipoteca. Ara ens toca a totes aquelles que sofrim aquest sistema injust, fet a mesura dels rics i poderosos, ara és el nostre moment. Hem de transformar la nostra indignació en organització i en lluita.

El gran Joan Fuster ja va escriure: tota política que no fem nosaltres, serà feta en contra nosaltres.

Canviar el sistema és possible i necessària, no ho farem ràpidament ni espontàniament. A través de la organització constant, creant espais democràtics de base, creant un teixit participatiu popular i mantenint la coherència és com podrem bastir la unitat popular, com a projecte que des de l’Alt Urgell i des dels Països Catalans ens vehiculi cap a el canvi i l’alliberament.

Empresaris i polítics es trobaran aquest cap de setmana i els que facin falta per a trobar sortides a la crisi que els afavoreixin a ells, nosaltres també hem de fer-ho. Ells lluiten i lluitaran per a defensar els seus privilegis i interessos, nosaltres continuarem agenollats pagant els seus luxes?

Atrevim-nos a lluitar, atrevim-nos a guanyar!

S'ha acabat la impunitat

El proper divendres 28 de gener, el govern aprova una reforma del sistema de pensions que augmenta l’edat de jubilació i el temps mínim de cotització. La mesura provocarà una reducció de la pensió del 25% de mitjana, això si havent pagat el mateix. La justificació és simple si vivim més hem de treballar més. Simple i demagògica per no dir mentidera. El sistema de pensions es paga a partir de la població que treballa en aquell moment, amb un 20% d’atur el problema és que ens falten treballadors o feina? La intenció és com sempre el que compta, tenir més excedent econòmic i poder invertir en borsa per una banda, i fomentar els plans d’estalvi privats per l’altre. L’interessat és el de sempre. També son els de sempre els titelles i les seves bandes sonores que ens intenten fer comprensible i lògic el que no ho és.

Ara però “s’ha acabat la impunitat”. Aquest és el titular més repetit pels diaris electrònics, el contundent anunci va acompanyat de la segona part més clarificadora “als que ocupen propietats privades”, i ha sortit de la boca del conseller d’interior que assumia ja el càrrec dient que netejaria Barcelona dels que ell anomena anti-sistemes.

Aquesta és la seva prioritat en un sistema on la corrupció política és la tònica general i on fa tan sols uns dies ell mateix maniobrava descaradament per intentar desvincular CDC del cas Palau. En aquest cas, eradicar la impunitat dels corruptes no deu ser una prioritat per a ell, no fos que passés dels àtics de la comissaria de les corts a les cel•les del subterrani.

Fent memòria tampoc va ser una prioritat per a ell afavorir el dret a l’habitatge mentre va ser Conseller d’Obres Públiques. Just abans de plegar afirmava que “No se puede hablar de burbuja inmobiliaria peró los precios están subiendo de una manera excesiva”. El mèrit no és la negació de la bombolla immobiliària, ni la petita pujada de que parlava que era de més d’un 60%, el mèrit és multiplica si tenim en compte que ho va aconseguir en tan sols tres anys de mandat. Serà una prioritat la impunitat dels responsables de la bombolla immobiliària que va fer que els pisos arribessin a preus impossibles i van provocar que ara s’hagin de destinar recursos públics a solucionar els efectes del desinflament de la bombolla? I la impunitat als que van veure el seu patrimoni multiplicat amb aquesta bombolla?

I ja reflexionant sobre el concepte d’impunitat, la pregunta que em faig aquests dies és: quedarà impune el PSOE que arribava al govern amb la promesa de no retallar drets i ara no para? Quedarà impune el silenci de CCOO i UGT a canvi de subvencions? Quedaran impunes els mitjans que menteixen i intoxiquen? Quedaran impunes els culpables i responsables d’aquest sistema anti-persones?

De nosaltres depèn, el 27 i sempre, ens veiem als carrers!

Remuntem el vol?

Remuntem el vol?

Aquesta és la pregunta que dijous i divendres es faran les classes dirigents d’aquest país, assessorades com sempre per personalitats de la metròpoli. La pregunta correcta hauria de ser COM remuntem el vol. Però ells això ja ho han decidit, no obstant el que ara busquen trobar és que canvien ara perquè no canviï res demà. En altres paraules com salven el sistema polític, els bancs i els grans especuladors perquè puguin continuar fent el mateix que han fet fins ara.

El poder econòmic amb la seva especulació ha creat l’actual crisi, però a més durant anys s’ha enriquit amb l’especulació mentre feia pagar preus abusius per l’habitatge per exemple fent que la veritable crisi l’arrosseguem d’anys endarrere. El capital és el que ha traslladat la producció a altres zones on els treballadors tenen menys drets per a augmentar el benefici. Com pot ser que ara en Rossell, Fornesa, Sumarroca, Adell entre altres representants d’aquest capital ara ens vulguin fer pagar els plats trencats que el seu sistema ha provocat?

Els partits polítics estan venuts i sotmesos al capital i els poders econòmics. Han deixat via lliure a aquests per especular al seu gust a canvi de favors, com poden ara plantar-li cara?

Les cúpules sindicals, amb Toxo i Cándido al capdavant, han anat traint i desmobilitzant els treballadors als últims anys, acceptant a canvi de subvencions i cadires de poder les successives retallades socials, salarials i laborals. Com poden ara pretendre defensar els treballadors?

I sobretot, com tenen tots ells junts la poca vergonya, la cara dura i el cinisme de dir que són els treballadors i treballadores els que s’han d’ajustar el cinturó?
De dir que es congelin les pensions mentre ells es jubilen amb milers d’euros?
De dir que és la sanitat i l’educació on s’han de retallar costs mentre van a la clínica privada i porten els fills a col•legis pijos?

Tots ells són culpables i còmplices de la crisi, l’atur i la precarietat actual. I venen aquest dijous a la Seu a representar una funció més d’aquest circ que pretén legitimar les retallades. Venen fer veure que discuteixen, a pensar què canvien perquè no canviï res, però sobretot perquè ells continuïn estant allà.

Davant aquesta pantomima, s’ha convocat una concentració de rebuig, a les 20h a davant de Sant Domènech, abans que les classes dirigents deixin de “discutir-se” i vagin al seu particular sopar de “dieta laboral” al Castell, una mostra més de la seva manera de fer: a la tarda parlar de crisi, retallades i responsabilitat, a la nit sopar de luxe.

El primer canvi necessari l’hem d’impulsar tots i totes, i és fer-los marxar a tots ells culpables directes o còmplices de la situació que patim, així com de les retallades i reformes laborals que preparen als seus luxosos dinars. Que agafin el vol i marxin ben lluny!