Atrevim-nos a lluitar, atrevim-nos a guanyar!

Els propers dies venen a la Seu, dins el marc de la Trobada d’Empresaris del Pirineu, alguns dels grans poderosos de l’empresariat català i espanyol, acompanyats dels polítics de torn, amb l’objectiu de convèncer a la resta de petits i mitjans empresaris, sobre l’anàlisi de la situació actual de la crisi i les sortides que els poden beneficiar més. Entre les seves propostes segur que es repetiran paraules com “internacionalització”, “infraestructures”, “competitivitat”, “contenció despesa”, “moderació salaris”.

I és que no proposen res de nou, són els mateixos que han provocat la crisi, són els que un govern suposadament d’esquerres ha hagut de rescatar privatitzant tot l’esforç de les classes treballadores. Són els mateixos que imposen les seves retallades en sanitat, educació i pensions, no hi ha diners diuen?

Per a salvar-los a ells sí que n’hi ha hagut, ho necessitaven més que nosaltres? El que ells volen es esmicolar els drets socials per tal de fer-hi negoci amb els seus fons de pensions privats, els seus hospitals privats i les seves escoles privades!
Ara vindran a la Seu i exigiran bones infraestructures com l’Aeroport que desprès que el govern de la suposada esquerra el projectés, el nou govern, igual de titella ja ha avançat que no paralitzarà, tot i que costi 1.260.000 euros. Exigiran augmentar la competitivitat, o en paraules entenedores noves retallades de drets dels treballadors, sembla que no en tinguin prou amb la reforma laboral i la reforma de pensions que un altre dels seus governs titelles, en aquest cas el de Madrid ha fet. També parlaran d’internacionalitzar els negocis, amb això han portat un gran expert, el president de d’una de les organitzacions de crims internacionals més amb més saquejos al currículum: Repsol YPF.

I és que ells, són una minoria, preocupada només per a tenir més i més, actitud imprescindible dins el sistema capitalista, i actitud que ens ha portat a una crisi, actitud que necessàriament ens hi havia de portar donat el caràcter finit del planeta i de la riquesa. Una crisi que ara ens volen fer pagar a totes les que no l’hem provocat. A totes menys a ells que l’han provocat. I és que ells, ni porten els fills a l’escola pública, ni són usuaris de la sanitat pública (excepte en els casos de malalties greus on la privada se’n renta les mans) i molt menys confien en el pla de pensions públic.

El capitalisme ens torna a demostrar que no funciona, ha sortit de cada crisi amb canvis que permetien un increment de l’especulació i del diner ràpid en diversos sectors. Ara vol tornar a fer el mateix, destrossant l’estat del benestar i els drets dels treballadors, creant nous negocis en l’educació, la sanitat i les pensions. Però quan l’expansió d’aquests nous negocis s’acabi, tornarà a entrar en crisi. Llavors, que serà el següent que ens robaran?

Alhora el sindicalisme groc de CCOO i UGT, i les suposades esquerres de PSC, ICV i ERC s’han demostrat incapaces de plantar cara a les grans elits capitalistes. Amb el seu possibilisme, només encaminat a aconseguir quotes de poder i petites reformes sense anar a la rel del problema, han desmobilitzat al poble i ens han portat a un atzucac sense sortida. Aquesta suposada esquerra ha acabant fent ells polítiques neoliberals, s’ha acabat prostituint al capitalisme per a mantenir la seva cadira i el seu cotxe oficial, i no li ha importat fer reformes laborals, del sistema de pensions, etc. Tampoc li ha importat “netejar” els carrers de protestes, tot i que ara demanin dimissions, com va passar amb el moviment estudiantil. I un cop més, com s’ha demostrat al llarg de la història, davant una dreta real i una suposada esquerra que fa el paper de la dreta, la població opta per la versió original.

Ara, desprès de 30 anys de renúncies i rendicions, i totalment des legitimats els veurem intentar fer un rentat de cara, recuperant part del discurs d’esquerres per a reconduir la indignació cap a la via possibilista i reformista que els garanteix la menjadora però que a nosaltres ja sabem on ens porta: a la submissió als mercats i als poderosos.

Ara ens toca a nosaltres, als del carrer, a les treballadores, a les indignades de les places, als joves, als pirinencs. Ara ens toca a nosaltres, els que anem a l’hospital on han tancat el quiròfan, als que ens en lloc de classe a l’estiu tenim sauna als barracons del institut i al hivern tenim nevera. Ara ens toca als que portàvem el fill a l’escola rural que han tancat, als que han rebaixat el sou per a salvar el banc que ens fa pagar l’hipoteca. Ara ens toca a totes aquelles que sofrim aquest sistema injust, fet a mesura dels rics i poderosos, ara és el nostre moment. Hem de transformar la nostra indignació en organització i en lluita.

El gran Joan Fuster ja va escriure: tota política que no fem nosaltres, serà feta en contra nosaltres.

Canviar el sistema és possible i necessària, no ho farem ràpidament ni espontàniament. A través de la organització constant, creant espais democràtics de base, creant un teixit participatiu popular i mantenint la coherència és com podrem bastir la unitat popular, com a projecte que des de l’Alt Urgell i des dels Països Catalans ens vehiculi cap a el canvi i l’alliberament.

Empresaris i polítics es trobaran aquest cap de setmana i els que facin falta per a trobar sortides a la crisi que els afavoreixin a ells, nosaltres també hem de fer-ho. Ells lluiten i lluitaran per a defensar els seus privilegis i interessos, nosaltres continuarem agenollats pagant els seus luxes?

Atrevim-nos a lluitar, atrevim-nos a guanyar!

S'ha acabat la impunitat

El proper divendres 28 de gener, el govern aprova una reforma del sistema de pensions que augmenta l’edat de jubilació i el temps mínim de cotització. La mesura provocarà una reducció de la pensió del 25% de mitjana, això si havent pagat el mateix. La justificació és simple si vivim més hem de treballar més. Simple i demagògica per no dir mentidera. El sistema de pensions es paga a partir de la població que treballa en aquell moment, amb un 20% d’atur el problema és que ens falten treballadors o feina? La intenció és com sempre el que compta, tenir més excedent econòmic i poder invertir en borsa per una banda, i fomentar els plans d’estalvi privats per l’altre. L’interessat és el de sempre. També son els de sempre els titelles i les seves bandes sonores que ens intenten fer comprensible i lògic el que no ho és.

Ara però “s’ha acabat la impunitat”. Aquest és el titular més repetit pels diaris electrònics, el contundent anunci va acompanyat de la segona part més clarificadora “als que ocupen propietats privades”, i ha sortit de la boca del conseller d’interior que assumia ja el càrrec dient que netejaria Barcelona dels que ell anomena anti-sistemes.

Aquesta és la seva prioritat en un sistema on la corrupció política és la tònica general i on fa tan sols uns dies ell mateix maniobrava descaradament per intentar desvincular CDC del cas Palau. En aquest cas, eradicar la impunitat dels corruptes no deu ser una prioritat per a ell, no fos que passés dels àtics de la comissaria de les corts a les cel•les del subterrani.

Fent memòria tampoc va ser una prioritat per a ell afavorir el dret a l’habitatge mentre va ser Conseller d’Obres Públiques. Just abans de plegar afirmava que “No se puede hablar de burbuja inmobiliaria peró los precios están subiendo de una manera excesiva”. El mèrit no és la negació de la bombolla immobiliària, ni la petita pujada de que parlava que era de més d’un 60%, el mèrit és multiplica si tenim en compte que ho va aconseguir en tan sols tres anys de mandat. Serà una prioritat la impunitat dels responsables de la bombolla immobiliària que va fer que els pisos arribessin a preus impossibles i van provocar que ara s’hagin de destinar recursos públics a solucionar els efectes del desinflament de la bombolla? I la impunitat als que van veure el seu patrimoni multiplicat amb aquesta bombolla?

I ja reflexionant sobre el concepte d’impunitat, la pregunta que em faig aquests dies és: quedarà impune el PSOE que arribava al govern amb la promesa de no retallar drets i ara no para? Quedarà impune el silenci de CCOO i UGT a canvi de subvencions? Quedaran impunes els mitjans que menteixen i intoxiquen? Quedaran impunes els culpables i responsables d’aquest sistema anti-persones?

De nosaltres depèn, el 27 i sempre, ens veiem als carrers!

Remuntem el vol?

Remuntem el vol?

Aquesta és la pregunta que dijous i divendres es faran les classes dirigents d’aquest país, assessorades com sempre per personalitats de la metròpoli. La pregunta correcta hauria de ser COM remuntem el vol. Però ells això ja ho han decidit, no obstant el que ara busquen trobar és que canvien ara perquè no canviï res demà. En altres paraules com salven el sistema polític, els bancs i els grans especuladors perquè puguin continuar fent el mateix que han fet fins ara.

El poder econòmic amb la seva especulació ha creat l’actual crisi, però a més durant anys s’ha enriquit amb l’especulació mentre feia pagar preus abusius per l’habitatge per exemple fent que la veritable crisi l’arrosseguem d’anys endarrere. El capital és el que ha traslladat la producció a altres zones on els treballadors tenen menys drets per a augmentar el benefici. Com pot ser que ara en Rossell, Fornesa, Sumarroca, Adell entre altres representants d’aquest capital ara ens vulguin fer pagar els plats trencats que el seu sistema ha provocat?

Els partits polítics estan venuts i sotmesos al capital i els poders econòmics. Han deixat via lliure a aquests per especular al seu gust a canvi de favors, com poden ara plantar-li cara?

Les cúpules sindicals, amb Toxo i Cándido al capdavant, han anat traint i desmobilitzant els treballadors als últims anys, acceptant a canvi de subvencions i cadires de poder les successives retallades socials, salarials i laborals. Com poden ara pretendre defensar els treballadors?

I sobretot, com tenen tots ells junts la poca vergonya, la cara dura i el cinisme de dir que són els treballadors i treballadores els que s’han d’ajustar el cinturó?
De dir que es congelin les pensions mentre ells es jubilen amb milers d’euros?
De dir que és la sanitat i l’educació on s’han de retallar costs mentre van a la clínica privada i porten els fills a col•legis pijos?

Tots ells són culpables i còmplices de la crisi, l’atur i la precarietat actual. I venen aquest dijous a la Seu a representar una funció més d’aquest circ que pretén legitimar les retallades. Venen fer veure que discuteixen, a pensar què canvien perquè no canviï res, però sobretot perquè ells continuïn estant allà.

Davant aquesta pantomima, s’ha convocat una concentració de rebuig, a les 20h a davant de Sant Domènech, abans que les classes dirigents deixin de “discutir-se” i vagin al seu particular sopar de “dieta laboral” al Castell, una mostra més de la seva manera de fer: a la tarda parlar de crisi, retallades i responsabilitat, a la nit sopar de luxe.

El primer canvi necessari l’hem d’impulsar tots i totes, i és fer-los marxar a tots ells culpables directes o còmplices de la situació que patim, així com de les retallades i reformes laborals que preparen als seus luxosos dinars. Que agafin el vol i marxin ben lluny!

Reforma de pensions i laboral. Sortida a la crisi?

Aquest començament d’any ens hem trobat amb una terrible xifra d’atur del 20%, un de cada 5 treballadors està sense feina. 1.331.500 persones a l’atur als Països Catalans. Aquesta xifra és encara més terrible, més crua si ens referim a l’atur juvenil, 20 punts per sobre de la mitja, on gairebé un de cada dos joves es troba a l’atur.

Abans de començar, cal recordar que els mitjans, polítics i sindicats al servei dels grans empresaris i la patronal menteixen quan ens volen fer creure que la crisi i l’atur són una desgràcia natural, com un terratrèmol o un huracà, que hem de sofrir. Res més lluny de la realitat, són ells mateixos els que durant els últims 30 anys han anat pactant reformes, amb les que han anat retallant drets i conquestes socials aconseguides amb anys de lluites i sofriment, són ells els culpables de la precarietat que patim els treballadores i treballadores, i amb més crueltat el jovent.

A més aquest nou curs ve marcat també per la presidència de l’imperi espanyol d’una Unió Europea en crisi, que sotmesa al dictat de les grans multinacionals exigeix a l’Estat Espanyol un lideratge a la sortida de la crisi capitalista. Així al mateix temps que ha assumit la presidència, el govern del senyor Zapatero, completament agenollat ja als interessos de la patronal espanyola ha presentat una reforma laboral i una reforma del sistema de pensions. Unes noves reformes destinades a empobrir encara més als treballadors, amb l’objectiu de fer pagar la crisi a les classes populars. Tot amb l’objectiu que com sempre, els rics puguin continuar enriquint-se.

Per una banda pretén augmentar l’edat de jubilació, de manera que ens calgui treballar encara més per una misèria de pensió que no arriba als 700 euros de mitjana. Mentrestant això sí, permet que Francisco González, president del Consell d’Administració del BBVA, es jubili amb una modesta pensió de 85 milions d’euros anuals. Govern socialista i obrer?

Per altra banda el senyor Zapatero pretén destruir els pocs drets laborals que queden, submergint a les classes populars cada cop més a la misèria. Així ara ens trobem davant la reforma laboral anhelada per la patronal, que la vol dur a terme ara que patim la crisi que el seu sistema ha provocat. Una reforma que ha de millorar la competitivitat, a l’espanyola: abaratint l’acomiadament dels treballadors; permetent la reducció de la jornada laboral quan l’empresa vulgui (reduint així el salari i impossibilitant tenir estabilitat); fomentant el treball parcial i potenciant per tant la necessitat del pluritreball; reimpulsant les ETT (Empreses de Treball Temporal) de manera que els treballadors ja no entrin dins els convenis col•lectius de les empreses on treballen, etc.

A més als joves, la franja més precària i inestable, encara se’ns vol submergir més en la precarietat amb la nova modalitat de “contractes de formació” que provocaran que els joves, pel sol fet de ser-ho, cobrin menys, no cotitzin (i per tant no tinguin atur) i puguin ser acomiadats lliurement.

Un cop més la patronal i els governs s’escuden en la crisi per plantejar mesures que suposadament han de crear treball i que l’únic que aconseguiran és desestructurar encara més el mercat laboral, fent avançar la precarietat i la inestabilitat encara més. Unes noves condicions que obligaran encara més als treballadors, especialment als joves, a ser dòcils, a no protestar, a llepar el cul a l’amo si volen la renovació, si volen treballar.

Un cop més els suposats sindicats de CCOO i UGT es disposen a representar una funció d’aquest circ malvat amb la patronal i el govern com a actors principals. Hem de tenir clar el paper que han jugat en reformes prèvies i el que jugaran en aquesta reforma. El paper de frenar la consciència popular, d’aïllar i criminalitzar les protestes, d’impedir l’organització obrera i de legitimar la reforma.

Així les classes populars, les dones, els immigrants i els joves hem de tenir clar el nostre paper. Només organitzant-nos podrem defensar els nostres drets. Exigint i guanyant el dret a decidir sense acceptar imposicions ni espanyoles ni de la patronal. Només exercint el dret a decidir sobre l’economia als Països Catalans, podrem avançar cap a una veritable sortida de la crisi que la majoria ja fa molts anys que patim, el capitalisme.

Neix l'Assemblea de Joves de Gironella !

Manifest de presentació:

Els joves ens hem trobat amb una societat envellida, cansada i sense il•lusió, que es fonamenta en l'individualisme i la por. L'individualisme i la por, dues característiques imposades per un Estat espanyol, capitalista i patriarcal, que els joves mai hem acceptat. Un Estat que es sustenta en una constitució hereva del franquisme que nosaltres mai no hem votat, que es fonamenta en un sistema capitalista que ens explota dia a dia, que resumeix la nostra vida al mot precarietat sense el nostre permís. Els joves ens hem trobat amb un sistema polític construït per una classe política corrupta, que tan sols es preocupa a fer favors als rics i a guanyar eleccions. Un sistema que any rere any augmenta les desigualtats, avança cap a una catàstrofe mediambiental, cap a la conculcació de drets polítics i civils. Aquesta és l'herència amb què els joves ens hem trobat, herència que des dels mitjans de comunicació ens volen vendre com la única societat viable i possible.
Nosaltres, els joves, no acceptem ni acceptarem mai un sistema que té per únic objectiu robar la riquesa de la majoria i concentrar-la en una minoria. Mai acceptarem que se'ns digui què podem o no podem fer amb el nostre cos. Mai acceptarem que ens imposin per la força res. Ni un imperi espanyol opressor del poble català, ni un sistema capitalista que converteix en fum els nostres somnis, ni un sistema patriarcal que ens vol toros masclistes i barbies submises dins aquest ramat del què hem decidit no formar part.

Gironella, la perla del Llobregat, abans una vila viva i combativa, ha perdut de mica en mica aquest esperit reivindicatiu que havia tingut en el seu temps. Una societat que s'ha adormit a poc a poc en la letargia del conformisme i que ha perdut molt de dinamisme social. El jovent del poble no se n'escapa pas. La manca d'espais on projectar les seves inquietuds i el seu oci ha desembocat en uns joves apagats, desorganitzats, extremament distanciats de la presa de decisions que els afecten. Gironella, com tants altres pobles, viles i ciutats dels Països Catalans, ha estat víctima d'un procés generalitzat d'especulació immobiliària, les principals víctimes del qual som els joves, condemnats a la precarietat i a no poder accedir a un habitatge digne. A més, en una comarca com el Berguedà cal sumar-hi la dificultat de trobar feina, fet pel qual molts gironellencs han de desplaçar-se fora de la comarca per tal de poder treballar.
Tanmateix, i com deia Martí i Pol, la remor persisteix.

És per aquest motiu que s'ha decidit organitzar una assemblea de joves a Gironella. Tenim clar que l'única manera de poder anar contracorrent i avançar és d'unir-nos i d'organitzar-nos: d'altra banda, els nostres esforços seran en va. La construcció d'una alternativa juvenil és una qüestió urgent, perquè és vital canviar la cara de Gironella, i la lluita al carrer és la lluita del jovent. Perquè és vital un espai que posi en contacte els joves de Gironella i realitzi les seves inquietuds socials i polítiques. Creiem que és imprescindible una Assemblea de Joves que plasmi aquest inconformisme en un projecte radical, radical en el sentit etimològic de la paraula: arrel. Perquè no ens serveixen els pedaços a un sistema basat en l’explotació i l’opressió d’uns sobre els altres. Només arribant a l'arrel injusta del sistema acabarem superant-lo. Només d'aquesta manera farem de Gironella la vila que volem que sigui, sols així farem dels Països Catalans un poble lliure i solidari.

Per conèixer la societat que ens envolta, però, hem de partir d'un punt de vista global que ens permeti entendre el perquè de les injustícies que ens envolten. Així no podem obviar la fase terminal del capitalisme en què ens trobem. Aquest sempre ha sortit de les seves crisis augmentant la repressió i les desigualtats, sempre n'ha sortit amb guerres imperialistes i amb una major destrucció de les reserves naturals. Així els joves estem convençuts que la superació del capitalisme és la única manera d'avançar cap a una societat justa i democràtica. Perquè el nostre objectiu és aconseguir una societat sense classes, sense explotats ni explotadors, per això som socialistes. Perquè volem una societat justa formada per pobles lliures i solidaris entre ells, perquè per a això és imprescindible acabar amb l'opressió d'uns pobles sobre uns altres, per això som independentistes. Perquè volem una societat de persones lliures, per això és imprescindible acabar amb el conjunt de valors reaccionaris que ens limiten la nostra vida, que ens imposen uns rols, creen relacions de poder i exclusió per raó de gènere o opció sexual, per això volem acabar amb el sistema patriarcal. La nostra perspectiva global ens fa ser part del projecte polític de l'Esquerra Independentista catalana, que estratègicament lluita per aquests objectius als Països Catalans, és per tot això que els joves apostem radicalment per la Independència, el Socialisme i la destrucció del patriarcat a Gironella, als Països Catalans i al món.

L'enyorat Joan Fuster afirmava amb tota la raó del món que "la política, o la fas o te la fan", fem-la doncs i prenguem els carrers.

Assemblea de Joves de Gironella
9 de Gener de 2010

www.ajgironella.ppcc.cat

Cap a on van els nostres enemics o cap a on anem nosaltres?

Després de l’11 de Setembre, després del referèndum d’Arenys, després de veure com l’independentisme està cada cop més arrelat i és a la vegada més transversal, em venen algunes reflexions al cap que vull compartir vers l’Esquerra Independentista i el moment actual al Principat. Venim d’uns anys de renúncies i de silencis, d’uns anys en que els polítics dels partits en tenien prou en autodefinir-se com a “independentistes” o “catalanistes” per a continuar mantenint-se al poder i estar legitimats per una massa social que en menor o major mesura rebutja l’Estat Espanyol com a propi.

Ha estat també un temps de silenci en que les activitats i lluites de l’Esquerra Independentista i les classes populars han estat emmordassades pels mitjans de comunicació del poder. Tan sols hem aconseguit superar aquesta barrera en comptades ocasions; com en el cas de les fotos del rei, el cas del Franki o les mobilitzacions estudiantils. En aquestes ocasions hem aconseguit superar el cercle mediàtic gràcies a la desobediència a les lleis de l’Estat en els dos primers casos, i gràcies a les formes de lluita basades en la confrontació i en la combativitat en el tercer. Hi ha hagut però algunes altres ocasions en que també hem aconseguit superar el filtre mediàtic del poder, i aquesta ha estat en la lluita institucional i l’avanç de les CUP a les últimes municipals. I veiem aquí dos exemples contraris i oposats de perquè hem esquivat el filtre mediàtic, en el primer per la gran capacitat que té l’Esquerra Independentista de solidaritzar-se, de plantar cara, d’actuar amb coherència i en ocasions de desbordar el silenci mediàtic imposat. En la segona, i tot i que l’ascens de regidors vingui produït pel treball de base que fan totes les organitzacions i col•lectius afins a l’Esquerra Independentista, han estat els mitjans del poder els que han volgut centrar únicament el triomf en la vessant institucional i donant-li una importància mediàtica que en cap cas es pot equiparar a la que donen, per exemple, a la cada any més massiva manifestació a favor de la llibertat dels presoners polítics catalans l’11 de setembre, que es veu sistemàticament silenciada i ignorada.

Venim d’uns temps de renúncies com deia al principi, dels que uns autoanomenats “independentistes” pactaven amb el govern espanyol el grau de submissió de part de la nostra terra, oblidant més de la meitat d’aquesta. Venim d’un temps de mentides i enganys, però també d’un temps en que tot i el silenci mediàtic l’Esquerra Independentista ha estat al carrer, a les viles i als barris, fent feina i donant exemple. Ha estat al carrer desemmascarant cada una de les traïcions dels polítics al poble català, combatent cada una de les injustícies que el sistema capitalista ens provoca. I segurament aquests dos i algun altre factor –com la corrupció- han aconseguit arribar a uns nivells de desconfiança i de descrèdit de la classe política que sembla no tenir aturador. Entre els joves especialment, els polítics són vistos com una classe aburgesada, que tan sols i és per mantenir-se i enriquir-se, com una classe de mentiders i corruptes.

Mentrestant l’Esquerra Independentista ha crescut i creix, ja que la nostra alternativa és des de baix, les nostres persones són honestes i la nostra lluita és coherent. I és aquest motor, segurament amb algun altre ajuda –com la ridícula parafernàlia de l’Estatut principatí- el que ens ha portat a la situació de descrèdit polític, de descrèdit institucional, de descrèdit a les lleis i a l’Estat Espanyol. Una situació en la que l’Esquerra Independentista parteix d’una bona posició per a ser la força motriu d’un procés d ‘alliberament nacional i social. I això la classe política ho sap, però sobretot ho saben els poderosos capitalistes i ho sap l’Estat, que sempre intentaran subordinar la nostra lluita al front institucional, per domesticar-nos, per fer-nos perdre la coherència, per que algun dia deixem de ser les mes compromeses, les que més lluitem, en definitiva les més coherents. Però ni ho han aconseguit fins avui, ni ho aconseguiran mai.

És en aquest context on comencen a aparèixer plataformes, associacions, col•lectius i un llarg etcètera, que s’autodefineixen com a moviments socials i que apostaven al principi pel sobiranisme i dret a decidir i que aquest estiu han patit una radicalització i aposten ara ja per la independència. Aquesta és una victòria de l’Esquerra Independentista, i així ho hem de veure i dir, nosaltres hem estat els únics que des de fa 30 anys hem reclamat la independència com a única via democràtica possible per al poble català. No obstant desprès d’anys de silenci i de renúncies, l’Esquerra Independentista està més forta que mai, i hi ha més independentistes que mai. Així podem estar satisfets d’haver aconseguit superar l’aïllament polític i mediàtic imposat per l’Estat espanyol i els mitjans del poder. Tot i el silenci d’aquests, hem aconseguit ser presents a moltes viles i barris i a esdevenir l’alternativa nacional i social a un estat opressor i capitalista.

La nostra victòria és parcial però, ja que tot i haver aconseguit despertar les consciències nacionals i desplaçar el poble català cap a l’independentisme, vers l’opressió capitalista no hem estat capaces d’aconseguir plantejar una alternativa socialista i revolucionària, almenys en la mateixa mesura i força. És aquesta l’escletxa que ens ha quedat perquè ara els poderosos intentin dissoldre’ns en unes noves plataformes, que emparant-se en el seu “independentisme” pretenen desplaçar-nos del pol de confrontació independentista i socialista que som, per tal d’enterrar la lluita revolucionària i socialista, i silenciar-nos una altra vegada. I molt bé ho han entès els mitjans del poder que han començat a donar un pes molt important a projectes sobiranistes suposadament “apolítics”, i molt bé ha entès la situació part de la classe política que a partir de Reagrupament o el que esdevingui, es reclamarà com a pol independentista, i més com a moviment social que com a polític –tot i que els seus integrants siguin polítics professionals-. Aquesta serà la nova arma utilitzada per intentar silenciar un cop més a l’Esquerra Independentista i desplaçar-la mediàticament del pol independentista que és.

I és aquí on no hem de caure en els seus paranys ni en els seus jocs barats. No ens hem de llançar a una carrera electoral amb Reagrupament, aquesta tan sols ens provocaria rebaixar el nostre discurs revolucionari i al final els resultats serien bons tan sols on som capaces de fer una lluita diària i plantejar alternatives de veritat. El que ens toca és expandir el nostre projecte i consolidar-lo on ja hi és. Arrelar-nos al nostre entorn i ser referents locals. El que ens toca en aquest moment és reforçar la lluita revolucionària i socialista, reforçar les lluites veïnals i sindicals, de les assemblees de joves, estendre la solidaritat amb les represaliàdes i estendre en fi, un discurs i un missatge que ja mai més pugui ser assimilat pel sistema capitalista i els seus titelles institucionals. L’Esquerra Independentista ha de ser capaç de transmetre el missatge de que o som socialistes o no serem ni lliures ni independents. De que en definitiva o som socialistes o no serem.

11 de Setembre i Gironella 2009

Manifest llegit a l'obra l'11 de Setembre i Gironella.

Primer de tot vull felicitar a tots els gironellencs i gironellenques que feu possible aquesta obra, amb la vostra participació escriviu un any més la història d’aquesta Gironella que ens te enamorats, gràcies de tot cor, avui vosaltres feu brillar més que mai la perla del Llobregat, i ens ompliu a la resta d’orgull al dir d’on som, de Gironella. Vull homenatjar al Cau, on he passat la major part de la vida, als que em van educar fent de caps i jo de nen, i als que m’han estat educant fent de nens i jo de cap, i especialment a la resta de caps que ho heu fet possible i m’heu aguantat.

Avui commemorem els ja gairebé 300 anys de la caiguda de Barcelona l’11 de setembre de 1714, fet que significava el final d’una guerra que havia començat el 25 d’Abril de 1707 amb la Batalla de l’Almansa al País Valencià. En aquesta els Països Catalans perdien la llibertat i començava l’ocupació borbònica que encara dura avui dia. Per altra banda, cal no oblidar també la Catalunya Nord, des de fa 350 anys en mans franceses pel tractat dels Pirineus, pactat a la nostra esquena.

I igual com recordem la derrota i honorem els resistents d'aquell 1714, també vull recordar una altra derrota i uns altres resistents de la nostra memòria col•lectiva: aquest any ja en fa 70 de la caiguda de la major part de les nostres comarques i ciutats en mans de les tropes de Franco i dels seus aliats feixistes. I de la mateixa manera que aquella derrota i els quaranta anys de la llarga nit franquista que la seguiren expliquen la presó de pobles que és Espanya, també hem d’honorar a tots aquells homes i dones que abans i després de 1939, i abans i després de 1978, s'alçaren contra el feixisme i per la llibertat fins i tot arriscant la seva vida i a vegades perdent-la, una càlida abraçada també als que des de les presons continuen lluitant per la llibetat. Fer memòria i homenatjar als i les nostres combatents és essencial perquè la seva història ens ensenya, amb el seu exemple de lluita i de sacrifici, quin és el camí de la dignitat i de la llibertat.

Així doncs commemorem una derrota i l’inici de l’ocupació espanyola, però també commemorem gairebé 300 anys de resistència, 300 anys de lluites d’homes i dones d’aquest poble, que han mantingut en vida el foc d’aquests Països Catalans partits, humiliats, ultratjats, oprimits... homes i dones que avui en dia mantenen el foc de la resistència, treballant des dels caus, des de les assemblees de joves, des de grups de teatre i entitats esportives, des dels instituts i universitats, des dels mitjans d’informació populars, des dels llocs de treball, des dels carrers i les places... homes i dones que no s’arronsen, que no accepten imposicions, que no es resignen a desaparèixer i que dia a dia continuen donant vida a aquest poble.

Aquest any ens trobem a les portes de que un tribunal espanyol retalli el que queda ja d’un “estatutet” pactat per polítics botiflers que, renunciant a la unitat dels Països Catalans, han oblidat València i les Illes, es conformen tan sols amb les molles que ja fa anys ens explicava l’Ovidi. 30 anys de molles i renúncies, 30 anys d’una suposada democràcia que no ens permet decidir que volem ser. L’Estat Espanyol ha demostrat ser incompatible amb la llibertat dels pobles que oprimeix; així les catalanes i els catalans hem de continuar organitzant-nos, dels de pobles i viles, des dels barris i dibuixar dia a dia un camí cap a la llibertat, un camí cap a la independència.

La independència, com la llibertat no es demana, es pren i s’exerceix. Comencem des de ja a exercir la nostra independència, comencem a construir des de ja la nostra societat lliure i justa, una societat sense imposicions, sense opressions, una societat plena de solidaritat, d’amor i d’igualtat, comencem des de ja a construir la independència!

Visca Gironella!
Visca la terra!

11 de Setembre de 2009