La història no s’ha acabat.
Saben aquella història que diu:
És un home, que cau des d’un 21é pis, a cada pis es va repetint:
- Estic bé, tot va bé! Estic bé, tot va bé!
Cada cop va més ràpid i està més a prop del terra, tot i això ell segueix repetint-se:
- Estic bé, tot va bé! Estic bé, tot va bé!
Avui, diferents polítics, mitjans de comunicació i demés repeteixen la cantarella de que tot va bé, de que hem de progressar com més ràpid millor. Ho repeteixen mentre cada cop avancem més ràpid cap a la destrucció del planeta i dels seus éssers vius, no tan sols dels humans, que en seran els culpables, sinó de tots els altres que són innocents.
Vivim en un món on criticar el sistema és sinònim de terrorisme, on criticar les desigualtats és sinònim de ganduleria, on caminar contra l’individualisme és motiu de despreci. Però no tan sols això, vivim en un estat on construir alternatives és motiu de repressió, on presentar projectes polítics que surtin del sistema és motiu d’il·legalització, vivim en un estat que tortura impunement i criminalitza aquell que la denuncia.
Enmig de tot això apareixen unes eleccions, democràtiques diuen, on tan sols es permet presentar els que defensen el sistema per sobre de tot, més a la dreta o a l’esquerra, però sempre dins el sistema, sempre ignorant els dèficits del suposat estat democràtic. Sembla que la història s’hagi acabat, que caiguem en picat cap a la nostra fi sense fer res per a aturar-ho. “España va bien” deien, ara diuen “la economia va bien”.
Malgrat tot queda motiu per a l’esperança en tots aquells que cada dia s’aixequen, i donen una mica d’ells per a un món més just i solidari. Tots aquells que dediquen les seves tardes de dissabte a discutir sobre les influències del patriarcat i sobre com alliberar-se’n, o en quins són els principals problemes del seu poble i com arreglar-los. Que es passen els caps de setmana darrera de barres per a poder autogestionar els col·lectius. Que surten a encartellar el que els diaris callen, tot i que algun cop hagin de córrer, perseguits o per nazis o per policies. Que munten concerts solidaris amb les treballadores en vaga, i que en definitiva poc a poc es van obrint camí en un món corromput per la mercantilització, on tot té un preu i un benefici, i sinó no existeix. És la militància, juntament amb l’amor una de les úniques coses que el mercat mai podrà corrompre.
I és que alguns, pensem que la història l’escriurem entre totes i que per suposat, ni s’ha acabat ni té un final decidit!
