La CUP, al Parlament!

Anem al parlament, hi anem assumint la veu de les 80.000 desnonades, la veu de les joves precàries, de les treballadores cada vegada més explotades, la veu de les immigrants esclavitzades i perseguides, de les dones a qui es nega el dret al seu propi cos. Som la veu dels 2 milions d’aturades i dels 3 milions de pobres que hi ha avui als Països Catalans, la veu dels qui mai hem tingut veu. També som la veu de les criminalitzades, de les detingudes, de les represaliades.

Som dones i homes compromeses que lluitem i hem lluitat, des dels moviments populars, des del moviment sindical i el feminista, des del juvenil i l’estudiantil, des de l’Esquerra Independentista i la CUP. La veu dels que hem lluitat, lluitem i lluitarem per uns Països Catalans independents, socialistes i feministes!

La nostra veu no és ni vol ser la d’un partit. La nostra és la veu d’aquesta part, encara petita, dels Països Catalans que no renuncia al seu futur, que s’organitza i lluita, que planta cara, que crea espais de contrapoder i cultura popular.

Per alguns som els de la cultura del no. I ens ho diuen especialment aquells que no han parat de regalar el seu SI a les oligarquies i als poderosos. I és veritat que venim de moltes lluites del no, perquè de moment som els de baix que lluitem per fer fora els de dalt i portar el poder dels luxosos despatxos a les places.

La CUP venim del no al carrer contra les grans infraestructures, com el TAV o els aeroports de Alguaire, Castelló o la Seu, construïts per als rics mentre el transport públic per les classes populars continua sent penós! Com s’entén que es gastin 1.000.000€ en un aeroport per a rics quan als nostres estudiants pujar un cap de setmana a la Seu els costa 54€?

La CUP venim del no al carrer als transvasaments de l’Ebre i del Segre! Transvasament del Segre per cert on Iniciativa es va oblidar del cognom els Verds tot i que ara l’hagi recuperat.

La CUP venim de les lluites contra la Reforma Laboral i de les pensions fetes pel PSOE i PP, d’una vaga general feta des de la base i on a la Seu es van manifestar més de 300 persones i arreu del país els cossos repressius ens van deixar amb més de 100 companyes detingudes i centenars de ferides per cops de porra o impactes de pilota.

Venim de la lluita contra la privatització de la universitat que suposa el procés de Bolonya, que deixa l’ensenyament universitari desprotegit en mans de multinacionals i bancs. Procés impulsat per ERC i amb la complicitat de les porres del robocops dirigits llavors pel Saura.

Venim de la lluita contra els 80.000 desnonaments. Ja n’hi ha prou de salvar els bancs culpables i fer fora de casa seva famílies senceres deixant-les a la misèria! No podem continuar tolerant la imposició de la misèria a cada vegada més famílies.

Venim de les lluites contra la privatització i desmantellament del sistema públic de salut i d’educació , destrucció planificada per CIU per permetre que el sistema privat creixi i així s’engreixin les butxaques dels seus amics de les privades.

Venim d’aquests i de infinitat de lluites, i entrarem a portar la veu del carrer, però també entrarem a aixecar la manta i a treure a la llum tota la merda i corrupció que s’ha instal·lat al parlament. Perquè nosaltres no tenim por, no tenim res a perdre. Som les úniques que no ens hem lligat de mans als bancs demanant-los crèdits ni ho farem.

Entrarem al Parlament per recordar-li a l’Artur Mas i a l’Albert Batalla que un patriota és qui s’estima el seu país, no qui destrossa la seva educació i sanitat per malvendre-les als rics per 4 propines i beneficis personals. Un patriota no és qui el reprimeix, tampoc és aquell que empobreix la seva gent o la fa fora de casa per regalar-la als bancs.

La CUP venim de les lluites populars i no venim a trair-les sinó al contrari, entrarem per potenciar-les, a fer d’altaveu dels que lluiten, a ser una eina per les que planten cara. Posarem un peu al parlament per fer créixer i multiplicar els peus i les lluites al carrer.

Ens trobem davant l’esgotament d’Espanya i la seva constitució. Ens trobem també davant l’esgotament de la fase més amable del capitalisme, l’estat del suposat benestar fa aigües i ja es història.  Ens trobem també a les portes d’un moment de canvi provocat per aquest esgotament i per la creixent conscienciació i mobilització de les classes populars al voltants dels eixos independentista i social. Un moment de canvi en que les classes dirigents amb CIU liderant i la resta fent de comparsa es preparen per a una segona transició. Es preparen per assegurar el poder per als mateixos de sempre, per als seus. Canviar de vestit per poder mantenir l’essència. Volen canalitzar el impuls popular de canvi cap a un altre engany. Volen canviar l’embolcall perquè res no canviï i ells mantinguin les seves butaques i els rics els seus privilegis.

Els dos camins apareixen clars: noves estructures d’estat perquè res no canviï o independència perquè canviï tot.

Davant d’ells, a CUP ens presentem al Parlament amb un missatge nítid: ho volem tot, independència i socialisme.  Ens presentem per entrar-hi, per plantar cara, per desemmascarar tots els enganys. Per portar-hi la veu del carrer. Entrarem a desobeir la por, i anirem veient que som ja milers i milers i cada cop som més, els que anem perdent la por.

Anem a recordar-li al govern que surti, que mentre no hi hagi llibertat i justícia als Països Catalans no hi haurà pau per als explotadors ni per als seus còmplices.

Perquè viure dignament no és un privilegi sinó un dret, ho volem tot!

Pau Lozano

Número 2 de la llista de la CUP - Alternativa d’Esquerres  per Lleida

llibertat detingudes!

Puig, la impotència dura instants.

Instants d’impotència al posar-me a la pell de la companya, a la cel•la, sola i aïllada amb tot de goril•les intentant que es trenqui.
Instants d’impotència al pensar en el patiment de la família, en els projectes estroncats per la repressió dels rics per mantenir-se.
Impotència al llegir el lamentable coro acomplexat i llepaculs de periodistes i opinadors.

Però Puig, la impotència dura poc.
Es transforma en FÀSTIC cap als mercenaris que apliquen la repressió seguint el manual.
Es transforma en RÀBIA cap als polítics botiflers que continuen defensant els rics i poderosos i destrossant les nostres vides.
Es transforma en ODI als rics, ODI als poderosos, ODI a tots els que us lucreu d’aquest sistema criminal i aplicant la violència cap als que nomes volem viure.
Es transforma en ACCIÓ contra tots vosaltres, ho volem tot per a tots i us esmicolarem els privilegis.

I Puig, la impotència dura instants però tenim memòria i la ràbia la dosificarem fins la victòria!

D’estafa planificada a robatori violent El sistema grinyola cada vegada més fort. Milers de famílies desnonades. Milers de famílies per sota el llindar de la pobresa. Milers de famílies amb tots els seus membres a l’atur. I encara més: un de cada dos joves no treballa, i l'altre té una feina de merda. I els preus no paren de pujar. Les taxes per accedir a la Universitat es doblen i fan d’aquest dret un luxe. Ens volen robar la sanitat pública posant taxes i copagaments perquè en paguem una de privada i ells facin negoci. Noves reformes laborals que ens deixen en una absoluta precarietat i misèria. I encara més: tancant hospitals i CAPs, acomiadant metges i mestres, i augmentant la ràtio d’alumnes per classe i les llistes d’espera. Mentrestant, ajudes milionàries als bancs. Milions de retallades en salut i educació. Milions per salvar els rics i els seus privilegis. L’estat es desemmascara. L’explotació capitalista queda a la vista als ulls dels que s’atreveixen a mirar. La maquinària de propaganda del poder està cada dia més deslegitimada. Amb la crisi, la disfressa del capitalisme s’ha fet insostenible, fa aigües i amb aquesta l’engany. I la gent comença a dir prou. Molts diuen prou a casa dinant, al bar fent una cervesa amb els companys, al carrer en trobar-se amb la veïna. Alguns, pocs, surten al carrer i comencen a demostrar que una alternativa és possible: gràcies a aquests tot s’accelera, i la història comença a caminar. L’autodefensa de classe apareix davant del robatori dels rics. Recuperar el nostre futur, recuperar la democràcia implica destruir el capitalisme, destruir les seves estructures de poder i control. La lluita de classes torna a la superfície.

Més mossos al carrer i més armats: 8.000 agents per protegir els dirigents dels Bancs Europeus reunits a Barcelona. El que havia estat una estafa planificada, acceptada per la població gràcies a les engrunes que ens repartien, es transforma ara en un robatori armat i violent. Fortificació de Barcelona, milers d’agents encaputxats corrent per “Barcelona”. Franctiradors als terrats. Helicòpters volant. Centenars de furgons corrent amunt i avall tot el dia. Pallisses a València. Empresonats. Llistes de perillosos. Identificacions massives. Criminalització. Persecució política. Mentrestant, indults als lladres encorbatats de CIU del cas Turisme, indults als mossos torturadors de les Corts, Camps al carrer, Urdangarin al carrer, Rato al carrer. Aquesta és la cara de la seva democràcia: els privilegis no es toquen, el sistema no es canvia. Però nosaltres ja fa temps hem perdut la por i cada cop en som més que plantem cara. Van voler que oblidéssim, però toca recordar que ja cantaven fa anys “ja lliure de l’engany, en veuré milers com jo, que van vencent la por”.

Els encaputxats violents

Arriben ràpid i amagats darrera un passamuntanyes. Porten posats el casc, armilla, guants i tot tipus de proteccions militars. Van armats també: pistoles, porres, escopetes de pilotes i per si de cas a la furgoneta guarden les mascares de gas i els pots de gas lacrimògen. Com una pel•lícula bèl•lica passejant-se pel barri.

Arriben de matinada; avui l’objectiu són la Dolores i el Juan, 37 i 43 anys, juntament amb el seu fill Rodrigo de 6 anys. El seu error, haver perdut la feina i no poder pagar la hipoteca. El seu destí, el carrer. Els uniformats no pensen, tan sols obeeixen mecànicament ordres i lleis, sentències fetes a mida dels rics.

Es troben amb un grup de veïnes i companyes de la família. S’han concentrat al davant per evitar que facin fora de casa seva a la Dolores, al Juan i al Rodrigo. “Que la crisi la paguin els rics” es llegeix en una pancarta. El grup d’uniformats s’acosta i exigeix passar. “Juntes ho podem tot” diu una altra pancarta, els veïns no es mouen. El grup d’uniformats treu les porres i obre pas, causant diversos contusionats. “El 29-M Vaga General Anticapitalista” diu una altra pancarta.

La Dolores i el Juan surten. El Rodrigo avui ha anat a dormir a casa els tiets. Surten amb llàgrimes als ulls, llàgrimes d’impotència i desolació al veure el projecte de vida destrossat pel sistema. Al seu pensament el futur del seu fill.
Miro al unifomats encaputxats emportar-se’ls d’una forma mecànica, amb indiferència, com robocops teledirigits. Les llàgrimes dels seus ulls arriben als meus. Són llàgrimes de ràbia.

Ràbia per una família més destrossada pels capritxos del capitalisme. Ràbia pels més de 5.800 desnonaments a Barcelona el 2011, 15 famílies destrossades al dia. Ràbia per la indiferència i el silenci dels mitjans de comunicació, els opinadors encorbatats, els polítics, els sindicats. Ràbia per la humiliació de veure com destrossen una família i no pots fer res. “La seva riquesa, la nostra misèria” crida una paret contra el seu silenci.

30 de març. L’endemà de la vaga els mitjans de comunicació, opinadors encorbatats, polítics i sindicats fan front comú: no pot ser que s’hagin cremat més de 300 contenidors! Són molt més importants que les 5.800 famílies destrossades. No pot ser que s’embruti la “Marca Barcelona” així! És molt més important que un atur juvenil del 50% que ens condemna a la precarietat de per vida. No pot ser que es destrossin els vidres dels bancs! Són més important que el dret a una educació i sanitat pública, sacrificades per salvar els comptes fallits dels banquers

Qui sembra la misèria recull la ràbia clamen aquests dies els carrers, i nosaltres hem perdut la por!

Solidaritat detingudes i empresonades 29M!