Aquest començament d’any ens hem trobat amb una terrible xifra d’atur del 20%, un de cada 5 treballadors està sense feina. 1.331.500 persones a l’atur als Països Catalans. Aquesta xifra és encara més terrible, més crua si ens referim a l’atur juvenil, 20 punts per sobre de la mitja, on gairebé un de cada dos joves es troba a l’atur.
Abans de començar, cal recordar que els mitjans, polítics i sindicats al servei dels grans empresaris i la patronal menteixen quan ens volen fer creure que la crisi i l’atur són una desgràcia natural, com un terratrèmol o un huracà, que hem de sofrir. Res més lluny de la realitat, són ells mateixos els que durant els últims 30 anys han anat pactant reformes, amb les que han anat retallant drets i conquestes socials aconseguides amb anys de lluites i sofriment, són ells els culpables de la precarietat que patim els treballadores i treballadores, i amb més crueltat el jovent.
A més aquest nou curs ve marcat també per la presidència de l’imperi espanyol d’una Unió Europea en crisi, que sotmesa al dictat de les grans multinacionals exigeix a l’Estat Espanyol un lideratge a la sortida de la crisi capitalista. Així al mateix temps que ha assumit la presidència, el govern del senyor Zapatero, completament agenollat ja als interessos de la patronal espanyola ha presentat una reforma laboral i una reforma del sistema de pensions. Unes noves reformes destinades a empobrir encara més als treballadors, amb l’objectiu de fer pagar la crisi a les classes populars. Tot amb l’objectiu que com sempre, els rics puguin continuar enriquint-se.
Per una banda pretén augmentar l’edat de jubilació, de manera que ens calgui treballar encara més per una misèria de pensió que no arriba als 700 euros de mitjana. Mentrestant això sí, permet que Francisco González, president del Consell d’Administració del BBVA, es jubili amb una modesta pensió de 85 milions d’euros anuals. Govern socialista i obrer?
Per altra banda el senyor Zapatero pretén destruir els pocs drets laborals que queden, submergint a les classes populars cada cop més a la misèria. Així ara ens trobem davant la reforma laboral anhelada per la patronal, que la vol dur a terme ara que patim la crisi que el seu sistema ha provocat. Una reforma que ha de millorar la competitivitat, a l’espanyola: abaratint l’acomiadament dels treballadors; permetent la reducció de la jornada laboral quan l’empresa vulgui (reduint així el salari i impossibilitant tenir estabilitat); fomentant el treball parcial i potenciant per tant la necessitat del pluritreball; reimpulsant les ETT (Empreses de Treball Temporal) de manera que els treballadors ja no entrin dins els convenis col•lectius de les empreses on treballen, etc.
A més als joves, la franja més precària i inestable, encara se’ns vol submergir més en la precarietat amb la nova modalitat de “contractes de formació” que provocaran que els joves, pel sol fet de ser-ho, cobrin menys, no cotitzin (i per tant no tinguin atur) i puguin ser acomiadats lliurement.
Un cop més la patronal i els governs s’escuden en la crisi per plantejar mesures que suposadament han de crear treball i que l’únic que aconseguiran és desestructurar encara més el mercat laboral, fent avançar la precarietat i la inestabilitat encara més. Unes noves condicions que obligaran encara més als treballadors, especialment als joves, a ser dòcils, a no protestar, a llepar el cul a l’amo si volen la renovació, si volen treballar.
Un cop més els suposats sindicats de CCOO i UGT es disposen a representar una funció d’aquest circ malvat amb la patronal i el govern com a actors principals. Hem de tenir clar el paper que han jugat en reformes prèvies i el que jugaran en aquesta reforma. El paper de frenar la consciència popular, d’aïllar i criminalitzar les protestes, d’impedir l’organització obrera i de legitimar la reforma.
Així les classes populars, les dones, els immigrants i els joves hem de tenir clar el nostre paper. Només organitzant-nos podrem defensar els nostres drets. Exigint i guanyant el dret a decidir sense acceptar imposicions ni espanyoles ni de la patronal. Només exercint el dret a decidir sobre l’economia als Països Catalans, podrem avançar cap a una veritable sortida de la crisi que la majoria ja fa molts anys que patim, el capitalisme.
