Sis de febrer, setanta anys després.
El proper 6 de febrer farà setanta anys els tancs de l'exèrcit de Franco entraven a la Seu d’Urgell, la derrota del bàndol antifeixista era un fet i provocava un èxode de centenars de milers d'exiliats polítics. Darrere quedaven mig milió de morts, i els anys següents se'ls afegirien encara més morts i presos.
El 6 de febrer de 1939, també era detingut al seu lloc de treball a Barcelona, Lluís Escaler, militant independentista alt urgellenc. Com molts d’altres és condemnat a mort per un tribunal militar feixista. El delicte, ser català. Lluís Escaler és executat el 23 d’abril del mateix any al Camp de la Bota.
Fa setanta anys la dreta espanyola iniciava una guerra per mantenir els seus privilegis i el règim d’explotació capitalista del qual es beneficiaven, davant això les classes populars van respondre sense dubtar per parar el feixisme i avançar en la construcció d’una societat d’iguals.
Fa setanta anys es truncava per la força un procés revolucionari, que amb els seus defectes, era compartit per la majoria de catalans i catalanes. Es truncava un procés que havia anat combinant la conscienciació de les classes populars catalanes i la lluita d’aquestes, i que pretenia avançar en l’alliberament social i nacional.
Setanta anys després, tots aquells que el 1936 no van dubtar a defensar amb la vida els drets aconseguits i lluitar contra el feixisme, continuen presents. Continuen presents més enllà dels homenatges institucionals hipòcrites que es pugin fer. Continuen presents més enllà de lleis de la memòria històrica sorgides d’un estat descendent del feixista, sorgides d’uns polítics assimilats per aquest estat pseudodemocràtic, que encara no ha restablert l’ordre que els feixistes van enderrocar militarment.
Setanta anys després tots aquells lluitadors anònims, com el Lluís Escaler, i tants altres antifeixistes, independentistes, socialistes, anarquistes.., continuen presents en les lluites que l’esquerra rupturista ha tingut al llarg d’aquest temps, des dels grups antifranquistes, a les diverses organitzacions i lluites de la mal anomenada transició, a les lluites independentistes dels 80, al moviment contra les nuclears, contra la OTAN, contra la globalització, per l’eliminació del servei militar... i infinitat de lluites més, que no haurien estat sense les anteriors, sense ells. En totes elles, darrera de cada pancarta, de cada pintada, de cada acció, continuen presents.
Setanta anys després, ens trobem immersos a una crisi del sistema capitalista, que està evidenciant que el sistema d’explotació continua. Que l’estat lluny de resultar imparcial, es posiciona al costat del capital, condemnant així les classes treballadores a l’atur, a la pèrdua de poder adquisitiu, a la cada cop més llarga jornada laboral, a la cada cop més gran precarietat. Setanta anys després, ens trobem amb un estat que il•legalitza partits, tanca diaris, empresona idees, manté fitxers polítics, manté la tortura, manté judicis polítics.
Setanta anys després de l’arribada del franquisme, tres cents anys després de l’ocupació nacional dels Països Catalans... Hi ha moltes derrotes per commemorar, moltes dates fatídiques en què la lluita d’un poble ha estat aixafada militarment, sense pietat ni compassió. Tot i així la lluita segueix present, per sobre de tots els mitjans que l’estat espanyol ha utilitzat per eliminar-nos. La voluntat d’avançar cap a una societat lliure i justa continua viva, i creixent. I com deia un polític d’altres temps, si un tigre no para de lluitar contra un elefant, l’elefant morirà exhaust.
