70 anys després, la lluita continua.

70 anys després de l'entrada dels feixistes continuem lluitant contra els seus hereus.

Fa setanta anys els tancs de l'exèrict de Franco entraven per la Diagonal de Barcelona, i la capital catalana queia definitivament després d'una lluita de dos anys i mig contra el feixisme. La derrota provocaria un èxode de centenars de milers d'exiliats polítics. Darrere quedaven mig milió de morts, i els anys següents se'ls afegirien encara més morts i presos.

La guerra l'havien iniciada el 18 de juliol del 1936 un grup de militars colpistes amb el suport de la dreta i l'església catòlica, que veia que, en el context de la República, la classe obrera cada cop exigia més drets i canvis igualitaris més profunds, i que les nacions oprimides lluitaven per majors graus de llibertat. La dreta no es podia permetre que la situació es desbordés i perdre el control del poder.

La República havia arribat gràcies a anys de lluites i mobilitzacions. I les classes populars, davant de l'aixecament feixista, van respondre sense dubtar per defensar la República però, sobretot, per fer anar més enllà la lluita de classes, abolir els privilegis per construir una societat d'iguals
i assolir les llibertats nacionals.

A aquella lluita s'hi unirien fins a 35.000 joves vinguts de 54 nacions d'arreu del món, perquè la guerra d'aquí era també un front internacional de lluita contra el feixisme.

La derrota va ser dolorosíssima. S'havien perdut desenes de milers de vides, i encara més esperances en la construcció d'un món d'iguals. El nostre país veia com la llibertat es tornava a allunyar. Com ja havia succeït el 1714, un 10% de la població catalana va haver de marxar a l'exili, i el país que es va quedar ho va fer silenciat pels fusells, la presó i la por. Començaven anys de repressió lingüística i intent de genocidi cultural dels Països Catalans.

Però des de l'endemà de la derrota, les classes populars catalanes van començar a preparar la resistència: els que havien marxat van organitzar el maquis, des de dins també es començava a articular l'oposició, més endavant els obrers nascuts aquí i els que arribaven d'altres punts de la península
organitzaven les primeres vagues, i més tard les organitzacions comunistes i llibertàries combatrien als carrers contra la dictadura, una lluita que molts creien indisociable de la lluita contra el capitalisme. Malgrat 40 anys de dictadura i repressió, la resistència va aconseguir mantenir el país viu.

Els que governen avui són els hereus dels que van entrar per la Diagonal el 26 de gener del 1939. Encara que alguns ho neguin, tots ells ho són perquè la legalitat de Franco no s'ha trencat, i és que el 1979, enlloc de recuperar les institucions i la legislació contra les quals Franco s'havia alçat el 1936, van decidir reformar l'herència franquista, però sense exigir cap responsabilitat pels crims comesos i mantenint el poder real en mans dels mateixos.

I si ells són els hereus dels vencedors, nosaltres ho som dels centenars de milers d'homes i dones que van ser derrotats, però també dels que van lluitar al maquis i a la resistència europea contra el feixisme, d'aquelles i aquells que van organitzar les primeres comissions d'obrers clandestines al nostre país, de les que es van reivindicar com a persones lliures i es van enfrontar als manaments de l'església i a la moral retrògada, dels que van dir durant els anys 70 que la reforma era una enganyifa, dels que van organitzar l'independentisme combatiu els anys 80, o dels grups de joves que a mitjans anys 90 van tornar a prendre els carrers i van omplir les cases buides.

Nosaltres som els seus hereus. I com a hereus ens comprometem a mantenir el combat contra els qui administren l'herència que els van deixar ben fermada Felip V i Franco, i que no són més que gestors fidels del marc constitucional que segueix mantenint-ho tot lligat i ben lligat en benefici dels capitalistes i que continua negant les llibertats nacionals.

Ens comprometem a no defallir!
Encara hi ha combat!

Campanya 300 anys d'Ocupació, 300 anys de Resistència
www.300anys.cat

El teu silenci és la seva força!

21 i 22 de Novembre: Jornades Antirepressives a l’Alt Urgell.

EL TEU SILENCI ÉS COMPLICITAT !

Aquest 20 de Novembre ja fa 34 anys de la mort del dictador feixista espanyol, aquest fet juntament amb altres factors, entre els quals volem destacar la necessitat del capital espanyol d’obrir els mercats per a créixer i la contestació cada vegada més generalitzada i combativa al règim franquista, van provocar que s’iniciés un procés de reforma del sistema franquista. Un procés de reforma del franquisme que pretenia recuperar la legitimitat social i internacional necessària per a garantir la seva continuïtat i expansió.

Aquest procés de reforma, anomenat transició, va mantenir als seus llocs a jutges i militars; va mantenir la legalitat franquista (impossibilitant el retorn dels béns acumulades per feixistes i col·laboradors als seus propietaris); va mantenir també el tribunal d’excepció encarregat de donar “cobertura legal” als judicis polítics, abans anomenat Tribunal del Orden Público, ara Audiència Nacional. Per acabar d’arrodonir la jugada es decretava una amnistia, que acollia a tots els criminals de guerra feixistes mentre quedaven fora bona part dels militants independentistes empresonats. Aquí començava una nova etapa de repressió, aquest cop sota el nom de “democràcia”.

Amb aquestes jornades, des de l’Assemblea de Joves de l’Alt Urgell – CAJEI volem donar veu als silenciats, retornar la dignitat als torturats, a les víctimes de les lleis antidemocràtiques d’un Estat que prioritza la seva unitat i la preservació del sistema capitalista als drets individuals i nacionals. Un Estat que no té cap vergonya a l’hora de torturar, a l’hora d’elaborar fitxers polítics, a l’hora de fer muntatges policials per a criminalitzar persones i moviments socials.

Per això volem animar-vos a participar de les jornades, a informar-vos i a descobrir aquesta cara oculta de l’Estat Espanyol. Perquè mirar cap a una altra banda quan s’escolten crits de socors, és complicitat.

Per últim des de l’Assemblea de Joves de l’Alt Urgell – CAJEI volem donar el nostre support i escalfor a tots i totes les torturades per l’Estat espanyol, a tots els represaliats i represaliades polítiques. Volen aconseguir una societat amb pensament únic i destruir la dissidència política, només la solidaritat i la lluita els farà retrocedir!

On hi ha lluita hi ha repressió,

On hi ha repressió hi ha solidaritat!

Assemblea de Joves de l’Alt Urgell – CAJEI

LES ENTRANYES DE L’ESTAT, APUNTS SOBRE LA REPRESSIÓ POLÍTICA.

La repressió és una eina que utilitzen els Estats per a controlar la societat, amb la qual persegueix l’objectiu de debilitar tots els moviments que el qüestionin o el posin en perill, i exerceix diversos efectes: el primer, sobre el reprimit, que patirà en primera persona el fet d’haver d’enfrontar-se a un judici, en molts casos desigual. En segon lloc, introdueix la por a l’entorn de l’afectat i a tot el moviment en general, intentant que es desisteixi. Un altre efecte important de la repressió és la criminalització del subjecte que la pateix però també de tot el col·lectiu al que pertany. Per últim, la repressió desestabilitza el moviment al què afecta ja que obliga a destinar esforços en la defensa dels reprimits i suposa un desgast per als companys, tot això provoca que el col·lectiu afectat deixi de fer la seva feina natural per a lluitar contra la repressió.

Mossos d’Esquadra i repressió són dos conceptes que van lligats. Des del seu inici el cos dels Mossos d’Esquadra compta amb la seva Brigada Mòbil (antiavalots) i amb la Brigada d’Informació, ambdós destinats a exercir un control social i repressiu.

Els primers són els encarregats de dissoldre i criminalitzar determinades protestes incòmodes. La brigada d’informació exerceix una repressió més puntual, controlant les persones que participen dels moviments socials, sindicals, polítics, etc.

Les actuacions de la policia del principat han estat les de reprimir i silenciar per la via violenta el que no aconseguien callar des de les institucions. Davant les protestes estudiantils, sindicals o dels transportistes, la repressió ha estat l’única resposta que han rebut els col·lectius que s’han vist obligats a protestar al carrer davant les contradiccions del sistema capitalista d’aquests darrers anys.

Aquesta repressió va acompanyada d’alguns mètodes que coarten la llibertat d’expressió com l’encerclament i segrest de manifestacions en les quals es controla la manifestació, se la rodeja, i s’impedeix entrar i sortir a ningú. En aquests casos d’una presència desmesurada d’agents antidisturbis el dret a la manifestació es veu greument coaccionat i la protesta durament criminalitzada.

La utilització de fitxers polítics també ha quedat demostrada en nombrosos judicis en els quals se citen militàncies i activitats de persones sense antecedents, activitat que serveix per a controlar els militants més actius de les organitzacions i, quan es pot, dirigir la repressió contra ells.

Aquesta, ens agradi o no, vulguem veure-la o no, és la realitat de l’Estat capitalista espanyol, com ha quedat demostrat en les seves accions contra els diferents moviments que el qüestionen. Els exemples més recents a casa nostre poden ésser els judicis als antimonàrquics o el recent empresonament d’en Franki, en el camp laboral ens podem trobar amb la criminalització i repressió cap als conductors d’autobús de TMB o més recentment contra els transportistes. A nivell estudiantil les protestes contra el procés de Bolonya han avançat en la seva criminalització quan s’apropa el moment d’aprovar els nous plans d’estudis que hauran d’aplicar la reforma neoliberal de l’educació superior imposada des d’aquesta nova “Europa del Capital”.

És en aquest context on conèixer la repressió, el seu fi i els seus mitjans, ens ajudarà a identificar-la quan aquesta afecti el nostre entorn. És en aquests moments que serà més necessària que mai la nostra solidaritat amb els col·lectius afectats, davant la repressió directa en forma de detencions i empresonaments la resposta popular és molt important com ens demostren els casos d’en Franki o dels anti-monàrquics. També és vital saber identificar la criminalització que acompanya i acompanyarà en molta més gran mesura el conjunt de lluites que qüestionen i qüestionaran cada vegada amb més força l’Estat Espanyol i Francès, i el sistema capitalista en conjunt.

La reobertura de l’aeroport de la Seu d’Urgell.

La història de la reobertura de l’Aeroport dels Pirineus – Andorra ve marcada per la desinformació per part de l’administració, el silenci dels polítics i les protestes creixents de veïns.

Fa prop d’un any, el 8 de maig de 2007, Incasòl comprava per 8 milions d’euros els terrenys de l’actual aeròdrom a la família Betriu amb la intenció de construir un nou aeroport, amb capacitat per a rebre vols internacionals. Les 168 hectàrees comprades representen tan sols el 85 % de la superfície de 198 que es preveu ocupi l’aeroport. El conjunt del projecte de reobertura de l’aeroport compta de moment amb un pressupost de 116 milions d’euros.

Ja en el primer moment tan el llavors alcalde de la Seu, Jordi Ausàs (actualment Conseller de Governació) d’ERC, com el delegat de Política Territorial i Obres Públiques, Jordi Mas del PSC es mostraven molt satisfets del pas i celebraven el gest de la Generalitat, tot i que la compra dels terrenys es feia sense l’existència de cap pla ni estudi, ni pel que fa a la infraestructura, ni a la viabilitat, ni molt menys a l’impacte ecològic.

El termini d’al·legacions al pla que es va presentar a principis d’any, es va acabar amb les protestes del municipi de Montferrer i Castellbó que demanava que es presentés un Pla Director i un estudi de viabilitat. L’alcalde Ramon Fierro es queixava que “no és lògic que no s’hagi estat treballant en tot moment d’esquena als consistoris”.

Aquesta manera de funcionar basada en la desinformació i secretisme ha estat una constant durant tot el procés de reobertura de l’aeroport segons denuncia l’Associació En Defensa de l’Alt Urgell, plataforma que agrupa una cinquantena de veïns de l’Alt Urgell, especialment dels pobles més afectats com Montferrer i Adrall. L’AEDAU creada aquest 2008 amb l’objectiu immediat de paralitzar el projecte, es va presentar públicament aquest abril, iniciant una recollida de firmes en contra l’aeroport.

Un dels efectes de la reobertura de l’Aeroport és la construcció d’un talús de 150 metres d’altura que arribarà fins al costat mateix de la població d’Adrall, aquest talús és necessari per a poder allargar la pista de vol i complir així amb les dimensions internacionals.

Segons els estudis, es preveu que passin per l’aeroport uns 169 vols diaris, entre els comercials i els de passatgers, aquests provocarien un impacte sonor considerable especialment a Adrall, però també a la resta de zona degut a les maniobres d’aterratge i enlairament.

L’Associació En Defensa de l’Alt Urgell (AEDAU), a part de continuar amb la recollida de signatures, ha anat fent difusió de la problemàtica ja sigui amb pancartes i cartells. El passat dijous 14 de maig es van concentrar davant l’ajuntament de Ribera d’Urgellet per reclamar a l’alcalde un posicionament clar sobre l’aeroport. Una de les principals demandes dels veïns és que s’obri un procés de participació ciutadana i s’informi de la magnitud del projecte.

També l’Assemblea de Joves de l’Alt Urgell s’oposa al projecta ja que considera que està al servei dels interessos econòmics andorrans i no respon a una necessitat alt urgellenca, en aquest sentit consideren que “ el projecte d’aeroport és una falta de respecte cap als alt urgellencs, tenint en compte la marginació històrica de la nostra comarca pel que fa a les comunicacions; cal recordar que aquí no sols no arriba el tren sinó que a més a més els preus dels autocars són abusius i difícilment assumibles per bona part de la població”.

En aquest sentit i emmarcada dintre la campanya nacional de la CAJEI, el passat 3 de maig es va celebrar la tercera de les caminades en defensa del territori que transcorregué entre la Seu i Vilanova de Banat, una de les intencions d’aquesta era la denúncia de la destrucció que pateix el territori, a causa de la submissió d’aquest als interessos privats. Una destrucció que segons l’AJAU tan sols beneficia a uns pocs. Des de l’organització juvenil es reclama també que s’iniciï un procés democràtic entorn el model socioeconòmic que es vol a la comarca i les diverses infraestructures que necessita aquest.

En aquest context de creixents protestes, el grup d’ICV de la Seu d’Urgell ha demanat que es creï una comissió per a estudiar els impactes de la infraestructura, segons el portaveu d’ICV “els resultats del treball de la comissió haurien de servir per esvair totes aquestes preocupacions”, també ha recordat que sempre s’han posicionat a favor de la reobertura de l’aeroport.

Tan des de l’AEDAU com des de l’AJAU, es proposa l’arribada del tren com una solució real i que suposaria un vertader impuls social i econòmic per a l’Alt Urgell aquesta opció ha estat desitjada pels alt urgellencs durant anys, i fins i tot s’han arribat a fer estudis i projectes, cap però ha tirat mai endavant.

Franki, et volem a casa!

El dilluns passat em va despertar la notícia de l’empresonament de Francesc Argemí, el Franki de Terrassa, un incansable lluitador dels moviments socials terrassencs. La primera reacció ser d’incredulitat, no pot esser que tanquin un jove a qui tan sols acusen de treure una bandera espanyola de l’ajuntament i a més sense proves.

La incredulitat s’anava transformant però en impotència al adonar-me que era veritat, que l’havien tancat per a lluitar contra l’imperialisme espanyol i contra els seus símbols d’ocupació. Poc a poc la impotència es transformava en una solidaritat cap a ell, en una tendresa cap a la seva família, entorn social que un estat que s’autodenomina democràtic acabava de submergir a la misèria. Aquesta és la solidaritat que em porta a escriure ara, que em va portar el mateix dilluns davant la Model on estava tancat. Allà ens varem reunir centenars de solidaries amb en Franki, solidaries que tot i la impotència que pot sentir David contra Goliat hem decidit seguir endavant, lluitar per un món lliure i just, i no ens espanta la seva repressió ni les seves mentides.

Mentides com les de la premsa que titllava als concentrats de anti-sistema, desqualificant així qualsevol raó per a la concentració. No eren capaços d’explicar que havien tancat un company nostre que l’únic delicte que havia comés era defensar la llibertat dels pobles. Tampoc eren capaços d’informar a la societat que a desenes de pobles s’estaven estenent les concentracions i mostres de solidaritat amb en Franki.

Tampoc he sentit ningú qüestionar l’ultratge que significa despenjar la bandera d’un imperi que ocupa el teu poble. L’ultratge en veritat és el que significa tenir un símbol de l’estat imperialista espanyol penjat del balcó.

I per acabar una abraçada de dignitat, tendresa i resistència al Franki, a la seva cel·la de Can Brians 2, d’on ben segur estarà lluitant per a la llibertat dels pobles i persones.

Que el seu somriure ens acompanyi.

Aquesta batalla l’hem de guanyar!

Per ell, per nosaltres!

FRANKI LLIBERTAT!!!

Aturem la destrucció, defensem el territori!

Manifest de l'Assemblea de Joves de l'Alt Urgell

Des de fa uns anys l’estructura socioeconòmica de l’Alt Urgell està vivint un procés de transformació per tal d’adaptar-se al nou context nacional i global.
Aquest procés es caracteritza, en primer lloc, per una absoluta manca de debat sobre el model socioeconòmic, cultural i social que cal per la comarca.
El segon tret característic és l’habitual falta de transparència dels polítics.
Aquests dos factors obren el camí a interessos foranis, que amb la complicitat de polítics i l’ajut d’inversors locals, busquen enriquir-se especulant amb la nostra terra.

El projecte de l’Aeroport comportarà principalment tres grans greuges:
1.- La creació d’una “muntanya artificial”, necessària per a poder allargar la pista de l’aeroport. Aquesta en realitat serà un abocador de runa andorrana.
2.- Aquesta “muntanya artificial” arribarà fins al poble d’Adrall, destrossant el seu entorn i la seva bellesa.
3.- La muntanya artificial comportarà la inutilització de diferents terrenys on actualment treballen pagesos i ramaders.

D’altra banda, la posada en marxa de l’aeroport significarà el pas habitual d’avions pel cel alt urgellenc amb la conseqüent contaminació acústica i atmosfèrica que això comporta.
En aquest sentit és imprescindible remarcar que la ramaderia lletera, molt important al nostre territori, es veurà greument afectada per l’estrés acústic. Aquest provocarà una baixada de la productivitat lletera que condemnarà als ramaders, especialment als més propers a la pista.
També és necessari remarcar que el transport aeri és el més contaminant, pel que aquest projecte és una mofa al canvi climàtic.

Creiem que l’aeroport és fruit dels interessos de sectors econòmics andorrans, que amb aquest projecte disposaran d’un punt d’arribada directa de turistes i clients. En molts casos un autocar els recollirà i els portarà directament a l’hotel a Andorra, sense que aquest turisme ni tan sols repercuteixi en el comerç local.

Arran d’aquest anàlisi, des de l’Assemblea de Joves de l’Alt Urgell considerem que el projecte d’aeroport és una falta de respecte cap als alt urgellencs, tenint en compte la marginació històrica de la nostra comarca pel que fa a les comunicacions; cal recordar que aquí no sols no arriba el tren sinó que a més a més els preus dels autocars són abusius i difícilment assumibles per bona part de la població.

Davant de tot això des de l’Assemblea de Joves apostem per a que s’obri un debat sobre quin model socioeconòmic volem. Entenem que és un tema que ens afecta a tots i que per tant, no podem continuar deixant més temps en mans d’inversors i especuladors.
Volem reafirmar el nostre compromís d’avançar cap a un model que integri la natura i cultura locals, un model que es defineixi a partir dels interessos dels alt urgellencs i no de reduïts (però poderosos) interessos econòmics.

Per tant des de l’Assemblea de Joves de l’Alt Urgell ens oposem al projecte de l’aeroport i lluitarem amb totes les nostres forces perquè el nostre futur no quedi hipotecat per aquesta infraestructura tan innecessària com destructiva. Així mateix volem manifestar la nostra solidaritat amb tots els afectats així com el nostre compromís a participar i treballar colze a colze amb ells per aturar el projecte.

Per acabar volem fer una crida al conjunt d’alt urgellencs a mobilitzar-se i participar en les diferents activitats, reunions, etc.

Aturem la destrucció, defensem la terra!

Assemblea de Joves de l’Alt Urgell – CAJEI
23 d’Abril de 2008

Conseller Maragall, oblida’t de la L€C!

Dijous els professors, mestres i estudiants van sortir al carrer, ho van fer massivament, desprès de tota una setmana de linxament des de diferents sectors on se’ls ha intentat deslegitimar, tractar de corporativistes i demés propaganda desmobilitzadora. S’han manifestat massivament sota el lema “Retirada de les bases de la LEC” desprès d’escoltar el conseller Maragall dir que les bases no es negocien.

La LEC és conseqüència de l’aplicació de les tesis neoliberals que es deriven de l’AGCS (Acord General de Comerç de Serveis) un dels pactes claus de l’OMC (Organització Mundial del Comerç) del qual l’Estat Espanyol és membre. L’objectiu és extreure el màxim benefici dels serveis públics com l’educació i la sanitat entre altres, desmantellant així el ja minvat “Estat del Benestar” i obrint un gran mercat per al negoci fins ara limitat.

Seguint aquesta línia, els principals punts de la LEC són:

- permetre i promoure que actors privats, entre d’altres empreses lucratives, entrin a decidir sobre el funcionament dels centres d’ensenyament.

- atorgar més poders a les direccions dels centres debilitant així la ja minsa democràcia dels centres i creant models jerarquitzats i presidencialistes.

- conduir el sistema educatiu cap a la gestió privada i l’externalització dels serveis, un perill tant per la regulació laboral dels professors i per determinats drets estudiantils.

Durant aquests dies he sentit repetides mil vegades les “terribles” conseqüències que tindria per als pares i mares fer-se càrrec dels seus fills, en un intent desesperat de criminalitzar la mobilització i enfrontar els col·lectius convocants amb el de mares i pares. En cap moment però m’ha semblat que parlessin de les nogensmenys terribles conseqüències que patirien els professors, mestres i alumnes si prosperen aquestes bases, i tota la societat en general, especialment els pares i mares amb qui volen confrontar-los, ja que l’educació és la eina que tenim per a construir una societat justa i solidària en un futur. Així ho devien creure també les mares i pares que també es manifestaven per l’educació dels seus fills.

Hem vist com s’omplien massivament els carrers del centre de Barcelona, com els sindicats vinculats al tripartit no tenien cap més remei que sortir al carrer per a poder-se fer la foto. Sens dubte una gran victòria dels sindicats de base que des del primer moment s’han oposat als plans privatitzadors del conseller.

I per acabar un lema molt repetit durant el recorregut: “Maragall, oblida’t de la L€C!”

La història no s'ha acabat.

La història no s’ha acabat.

Saben aquella història que diu:

És un home, que cau des d’un 21é pis, a cada pis es va repetint:

- Estic bé, tot va bé! Estic bé, tot va bé!

Cada cop va més ràpid i està més a prop del terra, tot i això ell segueix repetint-se:

- Estic bé, tot va bé! Estic bé, tot va bé!

Avui, diferents polítics, mitjans de comunicació i demés repeteixen la cantarella de que tot va bé, de que hem de progressar com més ràpid millor. Ho repeteixen mentre cada cop avancem més ràpid cap a la destrucció del planeta i dels seus éssers vius, no tan sols dels humans, que en seran els culpables, sinó de tots els altres que són innocents.

Vivim en un món on criticar el sistema és sinònim de terrorisme, on criticar les desigualtats és sinònim de ganduleria, on caminar contra l’individualisme és motiu de despreci. Però no tan sols això, vivim en un estat on construir alternatives és motiu de repressió, on presentar projectes polítics que surtin del sistema és motiu d’il·legalització, vivim en un estat que tortura impunement i criminalitza aquell que la denuncia.

Enmig de tot això apareixen unes eleccions, democràtiques diuen, on tan sols es permet presentar els que defensen el sistema per sobre de tot, més a la dreta o a l’esquerra, però sempre dins el sistema, sempre ignorant els dèficits del suposat estat democràtic. Sembla que la història s’hagi acabat, que caiguem en picat cap a la nostra fi sense fer res per a aturar-ho. “España va bien” deien, ara diuen “la economia va bien”.

Malgrat tot queda motiu per a l’esperança en tots aquells que cada dia s’aixequen, i donen una mica d’ells per a un món més just i solidari. Tots aquells que dediquen les seves tardes de dissabte a discutir sobre les influències del patriarcat i sobre com alliberar-se’n, o en quins són els principals problemes del seu poble i com arreglar-los. Que es passen els caps de setmana darrera de barres per a poder autogestionar els col·lectius. Que surten a encartellar el que els diaris callen, tot i que algun cop hagin de córrer, perseguits o per nazis o per policies. Que munten concerts solidaris amb les treballadores en vaga, i que en definitiva poc a poc es van obrint camí en un món corromput per la mercantilització, on tot té un preu i un benefici, i sinó no existeix. És la militància, juntament amb l’amor una de les úniques coses que el mercat mai podrà corrompre.

I és que alguns, pensem que la història l’escriurem entre totes i que per suposat, ni s’ha acabat ni té un final decidit!