Cap a on van els nostres enemics o cap a on anem nosaltres?

Després de l’11 de Setembre, després del referèndum d’Arenys, després de veure com l’independentisme està cada cop més arrelat i és a la vegada més transversal, em venen algunes reflexions al cap que vull compartir vers l’Esquerra Independentista i el moment actual al Principat. Venim d’uns anys de renúncies i de silencis, d’uns anys en que els polítics dels partits en tenien prou en autodefinir-se com a “independentistes” o “catalanistes” per a continuar mantenint-se al poder i estar legitimats per una massa social que en menor o major mesura rebutja l’Estat Espanyol com a propi.

Ha estat també un temps de silenci en que les activitats i lluites de l’Esquerra Independentista i les classes populars han estat emmordassades pels mitjans de comunicació del poder. Tan sols hem aconseguit superar aquesta barrera en comptades ocasions; com en el cas de les fotos del rei, el cas del Franki o les mobilitzacions estudiantils. En aquestes ocasions hem aconseguit superar el cercle mediàtic gràcies a la desobediència a les lleis de l’Estat en els dos primers casos, i gràcies a les formes de lluita basades en la confrontació i en la combativitat en el tercer. Hi ha hagut però algunes altres ocasions en que també hem aconseguit superar el filtre mediàtic del poder, i aquesta ha estat en la lluita institucional i l’avanç de les CUP a les últimes municipals. I veiem aquí dos exemples contraris i oposats de perquè hem esquivat el filtre mediàtic, en el primer per la gran capacitat que té l’Esquerra Independentista de solidaritzar-se, de plantar cara, d’actuar amb coherència i en ocasions de desbordar el silenci mediàtic imposat. En la segona, i tot i que l’ascens de regidors vingui produït pel treball de base que fan totes les organitzacions i col•lectius afins a l’Esquerra Independentista, han estat els mitjans del poder els que han volgut centrar únicament el triomf en la vessant institucional i donant-li una importància mediàtica que en cap cas es pot equiparar a la que donen, per exemple, a la cada any més massiva manifestació a favor de la llibertat dels presoners polítics catalans l’11 de setembre, que es veu sistemàticament silenciada i ignorada.

Venim d’uns temps de renúncies com deia al principi, dels que uns autoanomenats “independentistes” pactaven amb el govern espanyol el grau de submissió de part de la nostra terra, oblidant més de la meitat d’aquesta. Venim d’un temps de mentides i enganys, però també d’un temps en que tot i el silenci mediàtic l’Esquerra Independentista ha estat al carrer, a les viles i als barris, fent feina i donant exemple. Ha estat al carrer desemmascarant cada una de les traïcions dels polítics al poble català, combatent cada una de les injustícies que el sistema capitalista ens provoca. I segurament aquests dos i algun altre factor –com la corrupció- han aconseguit arribar a uns nivells de desconfiança i de descrèdit de la classe política que sembla no tenir aturador. Entre els joves especialment, els polítics són vistos com una classe aburgesada, que tan sols i és per mantenir-se i enriquir-se, com una classe de mentiders i corruptes.

Mentrestant l’Esquerra Independentista ha crescut i creix, ja que la nostra alternativa és des de baix, les nostres persones són honestes i la nostra lluita és coherent. I és aquest motor, segurament amb algun altre ajuda –com la ridícula parafernàlia de l’Estatut principatí- el que ens ha portat a la situació de descrèdit polític, de descrèdit institucional, de descrèdit a les lleis i a l’Estat Espanyol. Una situació en la que l’Esquerra Independentista parteix d’una bona posició per a ser la força motriu d’un procés d ‘alliberament nacional i social. I això la classe política ho sap, però sobretot ho saben els poderosos capitalistes i ho sap l’Estat, que sempre intentaran subordinar la nostra lluita al front institucional, per domesticar-nos, per fer-nos perdre la coherència, per que algun dia deixem de ser les mes compromeses, les que més lluitem, en definitiva les més coherents. Però ni ho han aconseguit fins avui, ni ho aconseguiran mai.

És en aquest context on comencen a aparèixer plataformes, associacions, col•lectius i un llarg etcètera, que s’autodefineixen com a moviments socials i que apostaven al principi pel sobiranisme i dret a decidir i que aquest estiu han patit una radicalització i aposten ara ja per la independència. Aquesta és una victòria de l’Esquerra Independentista, i així ho hem de veure i dir, nosaltres hem estat els únics que des de fa 30 anys hem reclamat la independència com a única via democràtica possible per al poble català. No obstant desprès d’anys de silenci i de renúncies, l’Esquerra Independentista està més forta que mai, i hi ha més independentistes que mai. Així podem estar satisfets d’haver aconseguit superar l’aïllament polític i mediàtic imposat per l’Estat espanyol i els mitjans del poder. Tot i el silenci d’aquests, hem aconseguit ser presents a moltes viles i barris i a esdevenir l’alternativa nacional i social a un estat opressor i capitalista.

La nostra victòria és parcial però, ja que tot i haver aconseguit despertar les consciències nacionals i desplaçar el poble català cap a l’independentisme, vers l’opressió capitalista no hem estat capaces d’aconseguir plantejar una alternativa socialista i revolucionària, almenys en la mateixa mesura i força. És aquesta l’escletxa que ens ha quedat perquè ara els poderosos intentin dissoldre’ns en unes noves plataformes, que emparant-se en el seu “independentisme” pretenen desplaçar-nos del pol de confrontació independentista i socialista que som, per tal d’enterrar la lluita revolucionària i socialista, i silenciar-nos una altra vegada. I molt bé ho han entès els mitjans del poder que han començat a donar un pes molt important a projectes sobiranistes suposadament “apolítics”, i molt bé ha entès la situació part de la classe política que a partir de Reagrupament o el que esdevingui, es reclamarà com a pol independentista, i més com a moviment social que com a polític –tot i que els seus integrants siguin polítics professionals-. Aquesta serà la nova arma utilitzada per intentar silenciar un cop més a l’Esquerra Independentista i desplaçar-la mediàticament del pol independentista que és.

I és aquí on no hem de caure en els seus paranys ni en els seus jocs barats. No ens hem de llançar a una carrera electoral amb Reagrupament, aquesta tan sols ens provocaria rebaixar el nostre discurs revolucionari i al final els resultats serien bons tan sols on som capaces de fer una lluita diària i plantejar alternatives de veritat. El que ens toca és expandir el nostre projecte i consolidar-lo on ja hi és. Arrelar-nos al nostre entorn i ser referents locals. El que ens toca en aquest moment és reforçar la lluita revolucionària i socialista, reforçar les lluites veïnals i sindicals, de les assemblees de joves, estendre la solidaritat amb les represaliàdes i estendre en fi, un discurs i un missatge que ja mai més pugui ser assimilat pel sistema capitalista i els seus titelles institucionals. L’Esquerra Independentista ha de ser capaç de transmetre el missatge de que o som socialistes o no serem ni lliures ni independents. De que en definitiva o som socialistes o no serem.

11 de Setembre i Gironella 2009

Manifest llegit a l'obra l'11 de Setembre i Gironella.

Primer de tot vull felicitar a tots els gironellencs i gironellenques que feu possible aquesta obra, amb la vostra participació escriviu un any més la història d’aquesta Gironella que ens te enamorats, gràcies de tot cor, avui vosaltres feu brillar més que mai la perla del Llobregat, i ens ompliu a la resta d’orgull al dir d’on som, de Gironella. Vull homenatjar al Cau, on he passat la major part de la vida, als que em van educar fent de caps i jo de nen, i als que m’han estat educant fent de nens i jo de cap, i especialment a la resta de caps que ho heu fet possible i m’heu aguantat.

Avui commemorem els ja gairebé 300 anys de la caiguda de Barcelona l’11 de setembre de 1714, fet que significava el final d’una guerra que havia començat el 25 d’Abril de 1707 amb la Batalla de l’Almansa al País Valencià. En aquesta els Països Catalans perdien la llibertat i començava l’ocupació borbònica que encara dura avui dia. Per altra banda, cal no oblidar també la Catalunya Nord, des de fa 350 anys en mans franceses pel tractat dels Pirineus, pactat a la nostra esquena.

I igual com recordem la derrota i honorem els resistents d'aquell 1714, també vull recordar una altra derrota i uns altres resistents de la nostra memòria col•lectiva: aquest any ja en fa 70 de la caiguda de la major part de les nostres comarques i ciutats en mans de les tropes de Franco i dels seus aliats feixistes. I de la mateixa manera que aquella derrota i els quaranta anys de la llarga nit franquista que la seguiren expliquen la presó de pobles que és Espanya, també hem d’honorar a tots aquells homes i dones que abans i després de 1939, i abans i després de 1978, s'alçaren contra el feixisme i per la llibertat fins i tot arriscant la seva vida i a vegades perdent-la, una càlida abraçada també als que des de les presons continuen lluitant per la llibetat. Fer memòria i homenatjar als i les nostres combatents és essencial perquè la seva història ens ensenya, amb el seu exemple de lluita i de sacrifici, quin és el camí de la dignitat i de la llibertat.

Així doncs commemorem una derrota i l’inici de l’ocupació espanyola, però també commemorem gairebé 300 anys de resistència, 300 anys de lluites d’homes i dones d’aquest poble, que han mantingut en vida el foc d’aquests Països Catalans partits, humiliats, ultratjats, oprimits... homes i dones que avui en dia mantenen el foc de la resistència, treballant des dels caus, des de les assemblees de joves, des de grups de teatre i entitats esportives, des dels instituts i universitats, des dels mitjans d’informació populars, des dels llocs de treball, des dels carrers i les places... homes i dones que no s’arronsen, que no accepten imposicions, que no es resignen a desaparèixer i que dia a dia continuen donant vida a aquest poble.

Aquest any ens trobem a les portes de que un tribunal espanyol retalli el que queda ja d’un “estatutet” pactat per polítics botiflers que, renunciant a la unitat dels Països Catalans, han oblidat València i les Illes, es conformen tan sols amb les molles que ja fa anys ens explicava l’Ovidi. 30 anys de molles i renúncies, 30 anys d’una suposada democràcia que no ens permet decidir que volem ser. L’Estat Espanyol ha demostrat ser incompatible amb la llibertat dels pobles que oprimeix; així les catalanes i els catalans hem de continuar organitzant-nos, dels de pobles i viles, des dels barris i dibuixar dia a dia un camí cap a la llibertat, un camí cap a la independència.

La independència, com la llibertat no es demana, es pren i s’exerceix. Comencem des de ja a exercir la nostra independència, comencem a construir des de ja la nostra societat lliure i justa, una societat sense imposicions, sense opressions, una societat plena de solidaritat, d’amor i d’igualtat, comencem des de ja a construir la independència!

Visca Gironella!
Visca la terra!

11 de Setembre de 2009